Hi ha en circulació des de fa molt de temps una lliçó de periodisme elemental: la notícia no és que un ca mossegui una persona sinó que una persona mossegui un ca. Aquesta setmana, però, IB3 va convertir en una informació rellevant que un ca hagués mossegat una dona. Contràriament, la IB3 que pagam tots –tots!– els ciutadans illencs no ha fet cap esment a tres actes rellevants, relacionats amb un mateix fet històric –la Guerra de Successió–, que s’han fet els darrers set dies. M’estic referint a la concentració que hi va haver al costat de la Torre del Serral dels Falcons (Portocristo) per commemorar la mort –el 4 d’abril de 1715– de l’artiller Guillem Riera, víctima de l’explosió d’un canó quan lluitava per evitar que les tropes borbòniques desembarcassin a l’illa. El segon acte va ser la conferència que va donar l’expresident Cristòfol Soler sobre el tema ‘L’abolició de les institucions de l’antic Regne de Mallorca: de subjecte de dret públic a província de Castella’. I el tercer, la presentació d’un llibre que sintetitza amb rigor i amenitat el que va passar al nostre país els primers quinze anys del segle XVIII. M’estic referint a l’obra 'Fora botiflers, fora galls! La Guerra de Successió a les Illes Balears' de l’historiador Mateu Morro. D’aquests tres actes, magnífics i amb una participació d’unes cinc-centes persones, cap no va merèixer la més mínima atenció del canal autonòmic. Tanmateix, el que de veritat és significatiu no és que IB3 no consideràs notícia cap dels tres actes abans esmentats. El que és substancial i preocupant és que no s’hagi plantejat dedicar una atenció de primer nivell a uns fets històrics el desenllaç dels quals ha estat absolutament determinant en l’evolució política i cultural de les Balears.
O per ventura sí que la direcció d’IB3 s’ho ha plantejat? En cas afirmatiu, tots els indicis permeten pensar que la decisió ha estat no donar-los rellevància, als fets de la Guerra de Successió. I per quina raó? Molt elemental. Perquè el partit que malgoverna totes les nostres institucions se sent identificat amb entusiasme amb les conseqüències que es varen derivar del desenllaç d’aquella guerra i del consegüent Decret de Nova Planta que en va seguir: la conversió de les Balears en una província més de Castella. El PP en bona lògica vol que els illencs ignorin aquells fets històrics perquè de la seva coneixença en podrien extreure una sèrie de conclusions que anirien en contra del discurs i dels interessos del nacionalisme espanyol, el qual insisteix obsessivament que la nació espanyola ja va néixer amb el matrimoni dels Reis Catòlics i que des de llavors s’ha anat desenvolupant harmoniosament al llarg de més de cinc-cents anys en benefici i al servei de totes les parts i ciutadans que en són membres. A aquest conte de fades –un espot publicitari que encobreix més aviat un conte de terror– no tan sols el té interioritzat com a vertader l’espanyolisme més estantís, sinó també el dels “modernos”, en boca, per exemple, de Felipe González o, recentment, de Juan Carlos Monedero, el qual va invocar els “cinco siglos de vida en común” com un argument d’autoritat davant qualsevol opció sobiranista. “En común” és possible, però un “alternatiu” com el dirigent de Podemos convendria que filàs una mica més prim. I així descobriria, per exemple, que la “convivència” ha consistit que ‘hi ha hagut un –el poder castellanoespanyol– que s’ha imposat i ha pretès anorrear, fent ús de la força coercitiva que en cada moment ha calgut, totes les identitats, llengües, institucions històriques i sobiranies originàries dels altres, les dels països de llengua catalana de l’antiga Corona d’Aragó, per exemple.
El PP balear té com a objectiu polític aconseguir que de manera definitiva es faci realitat el projecte d’assimilació de les Balears a l’Espanya castellana, iniciat pels borbònics a partir de 1715. Els nacionalistes espanyols saben que recordar els fets de fa tres segles no els convé gens ni mica perquè de l’autoconeixement històric se’n podria derivar l’aparició d’un nombre rellevant de ciutadans illencs que adquirissin consciència sobre una sèrie de certeses evidents: la incorporació de les Balears a l’Estat espanyol va ser resultat d’un acte de conquesta militar i, com a conseqüència, des del primer moment vàrem integrar-nos-hi en una posició de submissió; el desenllaç de la Guerra de Successió va representar la pèrdua de les institucions i les lleis del Regne de Mallorca que havien estat constituïdes durant els segles XIII i XIV i la seva substitució radical per unes altres que eren exclusivament castellanes; la llengua catalana i els recursos econòmics produïts pel nostre país també en varen sortir malparats perquè foren víctimes d’estratègies d’arraconament i de substitució, en un cas, i, en l’altre, d’abusos de recaptació fiscal...
L’absentisme dels diferents governs del PP en la commemoració institucional de la Guerra de Successió ha tengut una única excepció: el congrés ‘El final del Regne de Mallorca’, celebrat el passat febrer. La iniciativa degué ser més un fruit de la casualitat que d’una decisió pròpiament governamental. El director general d’Universitats d’aleshores, el doctor Miquel Deià, és un especialista en el tema de la Guerra de Successió i, en bona lògica, coneix la seva importància històrica. Ben segur que d’aquest Congrés se’n derivarà una publicació que enriquirà el nostre coneixement sobre el tema. Tot i això, no hi ha dubte que el PP no vol que la commemoració del Tricentenari sigui altra cosa més que un fet puntual que es produeixi tan sols en l’àmbit acadèmic. Fa unes setmanes, la majoria absoluta del PP al Consell de Mallorca ja va votar en contra d’una moció de l’oposició que demanava que la institució organitzàs actes per a difondre entre els mallorquins els fets de fa tres segles. En canvi, és previsible, però, que el PP s’apuntarà amb entusiasme als actes que és segur que es promouran des de la perspectiva d’aquells que valoren positivament que a les Balears del 1715 es produís la implantació “por derecho de conquista” de tot un seguit d’institucions castellanes.
Tanmateix, a Mallorca la commemoració del Tricentenari ha anat prenent molta força. Els fets canten. Està essent una sorpresa engrescadora. Per sort, ja comptam amb una societat civil que és capaç, si cal, de fer allò que deixen de fer unes institucions governades per uns quants dels nostres conciutadans més servils. En una propera ocasió caldrà fer-ne l’inventari, de tots aquests actes i iniciatives. Són tants i tantes que avui i aquí no hi cabrien.
