Europa. Tristesa. La UE ha perdut el 15% del seu PIB i s’ha fet més petita. Als que ens estimem la UE i el Regne Unit (RU) ens disgusta no poder dir ja que venim de la terra de Shakespeare i Newton. És un fracàs no haver dissenyat un projecte prou engrescador per a una majoria decisiva de britànics. Ara ens haurem de preguntar si el Brexit pot ser el principi d’una cadena de sortides. La pertinença a la UE és pràcticament irreversible per als membres de l’eurozona, però no per als que, com el RU, no han adoptat l’euro. Que la situació no es repeteixi depèn en part de com li vagi al RU. Però aquí hi compta la política de la UE mateixa envers el seu exmembre. Em temo que ens enfrontem a una lògica implacable: li hem de desitjar el millor a qui ara ens deixa, però el fet que econòmicament la UE és, de moment, més important per al RU que el RU per a la UE porta inevitablement a una negociació de les relacions futures que serà dura per part d’una UE que, preocupada per la seva estabilitat interna, no es podrà permetre ser generosa amb el que se’n va. En definitiva, el període de relacions que ara s’obre pot ser agre.

Catalunya. Per sentir tristesa i pressentir agror no cal mirar nord enllà. N’hi ha prou amb contemplar els darrers esdeveniments a Catalunya, en particular el desplegament de la repressió: el judici al major Trapero, la retirada de l’escó al president, els avals que exigeix el Tribunal de Comptes o les consideracions del fiscal per denegar un permís a Cuixart (“No s’ha tractat prou”: recorda els tractaments per psiquiatria de la Unió Soviètica). Tot això m’ha fet conscient de fins a quin punt estem vivint una situació que té paral·lelismes amb el 1936: una dreta espanyola que per imposar-se està disposada a passar per sobre de tot, incloses les majories. L’entorn històric i la pertinença a la UE fan impossible una repetició de l’episodi bèl·lic, però per a aquesta dreta la confrontació és tan intensa, i la voluntat de guanyar és tan forta, com llavors. S’imaginen a la primavera del 36 i ja hi deu haver algú que està preparant el seu 18 de juliol.

Però, com llavors, encara no han guanyat.

Penso que en aquests moments només hi ha un imperatiu polític realment categòric: aquesta vegada han de perdre. Tot el que fem en política hauria d’estar orientat a aquest objectiu. És la prioritat absoluta. Des de Catalunya això hauria d’estar molt clar. És anguniós haver de repetir que no és el mateix que la contesa la guanyi aquesta dreta o la perdi. Penseu en el 36-39: si la República s’hagués imposat no tot haurien sigut flors i violes per a l’autogovern de Catalunya. Les tensions entre el govern català i l’espanyol eren ben fortes. Però ens haurien estalviat quatre dècades de franquisme.

Què vol dir guanyar? Doncs que la dreta no pugui sortir victoriosa d’unes eleccions generals a Espanya mentre sigui com és ara. Per aconseguir-ho és indispensable aprofundir l’aliança entre l’esquerra espanyola i les forces catalanes. I això exigeix flexibilitat en l’una i les altres.

Per part catalana hem de saber veure que el diàleg demana temps. En el context de la taula, estem en perill de voler focalitzar-la en una agenda de resultats màxims i a curt termini. Tots sabem (repeteixo: tots) que no podrà ser. Donades les distorsions que genera la competència electoral hi haurà pànic a iniciar la negociació per les coses més fàcils (per por de sentir “traïdors”, “peix al cove”) i molt probablement serà “referèndum o no tenim res a parlar”. Per tant, paràlisi. Una llàstima, però encara hi ha un resultat pitjor: paràlisi i agror. Si la taula ha d’estar bloquejada, que ho estigui, pero mantinguem-la viva: tard o d’hora pot servir. I estalviem-nos l’agror.

Al govern d’Espanya, una recomanació: no us aprofiteu de la paràlisi de la taula. Seria una actitud molt miop. És possible que el govern de Catalunya no us porti a la taula el tema de, per exemple, Rodalies. Però no ho necessiteu. En això, com en moltes altres coses, podeu actuar amb un grau d’unilateralitat molt gran. No és difícil saber el que convé i es desitja des de Catalunya. No dubteu que si passen els anys i no s’avança en realitzacions concretes, el votant català us ho retraurà.

Pot semblar que estic preconitzant una política de gestos si el diàleg formal, com veig venir, s’estanca. Potser sí. Ara bé: els gestos han de tenir substància i han d’estar alineats amb la millora de l’autogovern. El que no s’ha de fer: coses com canviar el nom de l’aeroport del Prat. Un exemple de manca de substància que, a més, fa notar que no tenim ni la competència de posar nom al nostre aeroport.