Trobada d’alt risc: Pablo Motos i Woody Allen
A tots els esdeveniments insòlits que ens està deparant el 2020 n’hi hem d’afegir un dels més surrealistes a nivell televisiu: haver de contemplar, en el mateix enquadrament, Pablo Motos i Woody Allen. Dimecres al vespre, el presentador d’El hormiguero entrevistava el director de cinema a través d’una connexió per internet. L’entrevista tenia alguna cosa de tronada i incoherent. Ni El hormiguero semblava el context per parlar amb Woody Allen, ni Woody Allen semblava un convidat d’interès per a El hormiguero. Era com si s’ajuntessin dos mons inconnexos. La fredor xarona i la il·luminació pròpia d’un centre comercial del decorat d’El hormiguero contrasta amb els entorns refinats i càlids que hem associat al director. Que el presentador el tutegés i marxés a publicitat tot just començar l’entrevista també donaven un excés d’informalitat en el to i la confiança que no s’ajustava als protocols que se sol tenir no només amb una eminència cinematogràfica com Woody Allen sinó, sobretot, amb una persona gran.
La conversa il·lustrava la manca de connexió entre els dos personatges. Motos li va preguntar pels motius de l’elecció de Sant Sebastià com a ciutat on filmar la pel·lícula. Després que Allen fes referència a l’essència de la ciutat, la seva història i l’esperit que mou la vida dels seus habitants, Pablo Motos va rematar la resposta amb un comentari digne del cunyadisme ibèric més tòpic: “Además, se come muy bien”. La farda com a únic motor del desplaçament humà. El pitjor moment va ser quan Motos li va preguntar com exercitava el múscul del llavi a l’hora de tocar el clarinet i el director de cinema va ensenyar a càmera la durícia que li penjava de la boca mentre se l’acariciava amb insistència.
Sobre l’entrevista hi planava una circumstància pertorbadora: a la llefiscositat temàtica habitual de Pablo Motos en les preguntes s’hi sumava tota la informació que acumulem sobre la vida privada de Woody Allen. Les acusacions de pederàstia i el fet que el director s’aparellés amb la joveníssima filla adoptiva de Mia Farrow eren dinamita pura en mans d’un irresponsable argumental del nivell de Pablo Motos, que sol buscar complicitats còmiques en els temes més sòrdids. Inevitablement, la ment de l’espectador s’anticipava al desastre en aquella trobada d’alt risc. Com si en qualsevol moment s’hagués de produir una catàstrofe en forma de broma o comentari simpàtic al respecte. El fet que Motos l’interrogués i li demanés consells sobre les relacions de parella i els secrets de l’amor, en un programa on fa setmanes el mateix presentador li preguntava a una nena de nou anys si tenia nòvio i si li agradava Antonio Banderas com a home, esdevenia inquietant.
Per sort, la tragèdia no es va produir. I se li ha de reconèixer a Pablo Motos un mèrit molt difícil d’aconseguir: fer-li a Woody Allen l’entrevista més insubstancial, absurda i fútil que hem vist mai.
