Trump a Cuba: una música desafinada

El maig del 2015, poc abans que el director de l’Orquestra de Minnesota, Osmo Vanska, pugés a la tarima del Teatre Nacional de Cuba de l’Havana, en un petit camerino es va prendre una decisió. El mànager va fer arribar el missatge als músics que s’escalfaven a l’escenari, on es va estendre des del darrere fins al davant de l’orquestra com un joc frenètic del telèfon: “Sí”.

Es van encendre els llums, va sortir el director, el públic es va asseure expectant i Vanska va aixecar la batuta. A la secció de clarinets, em vaig posar dreta amb la resta de l’orquestra i vam tocar l’himne nacional de Cuba a uns espectadors atònits. Després va ser el torn de l’himne americà, cosa que va provocar una altra onada d’esbalaïment entre el públic.

Les històries sobre aquest moment, tant a l’Havana com als Estats Units, són un testimoni del poder de la diplomàcia artística. Els nostres dos himnes, interpretats en un teatre estatal, no van provocar xiulets, com alguns temíem, sinó crits d’entusiasme i emoció. La càlida benvinguda que vam rebre dels ciutadans d’un país tancat, la majoria dels quals no havien conegut mai un americà, va anar acompanyada d’una sorprenent receptivitat envers la cultura nord-americana. I això per part d’un país que els nord-americans no deixem de castigar.

Trump va anunciar divendres que té la intenció de tirar enrere algunes de les polítiques d’Obama destinades a enfortir les relacions amb Cuba. Es limitaran els viatges privats dels nord-americans a Cuba i es controlaran de manera estricta les visites educatives en grup per dissuadir la gent que hi vagi com a turista. Les empreses nord-americanes que hi vulguin fer negocis hauran d’afrontar fortes restriccions. El comerç, l’agricultura, el transport marítim, la indústria i el turisme se’n ressentiran, juntament amb els esforços dels Estats Units per controlar la immigració il·legal i el narcotràfic. Fins i tot la seguretat nacional dels Estats Units podria sortir-ne perjudicada si la presència d’Amèrica fos cedida a un país menys amic.

Els que treballem en el món de les arts i l’educació volem afegir la nostra veu, petita però persistent, a les que ja hi ha. Si els Estats Units volen mantenir la influència a l’illa, i és el cas, el camí hauria de ser continuar el diàleg iniciat el 2014. Silenciar les institucions artístiques nord-americanes paralitza el mètode més potent de diplomàcia suau del nostre país.

Rússia i la Xina ja estan aprofundint els lligams amb Cuba. Putin ha dit que el seu país restauraria el Capitoli de l’Havana. La història ens ensenya el que passa a continuació: el 1960, quan els Estats Units van retirar les inversions que feien a l’illa per valor de gairebé mil milions de dòlars, va aparèixer la Unió Soviètica per signar un acord comercial amb l’Havana. Poc després es va produir la conversió política de Fidel Castro al comunisme.

Els joves cubans i els cubanoamericans no tenen temps per als vells tossuts que exerceixen el poder a l’Havana i Washington. En els meus viatges a Cuba durant els últims anys he conegut joves totalment implicats en la cultura tecnològica. A les seves pàgines de Facebook hi ha selfies i programes de televisió amb el símbol de “M’agrada”. Volen hip-hop, Friends i iPhones. Descobreixen icones culturals com els Beatles, juntament amb els seus pares, que es van criar amb unes estrictes prohibicions de la música en anglès durant l’època de la Guerra Freda. A 150 km de distància, a Miami, els fills d’exiliats cubans desafien els seus pares i avis anant a visitar la pàtria prohibida i abraçant la complicada història dels nostres dos països.

Uns 285.000 americans van visitar Cuba l’any passat (sense incloure-hi els cubanoamericans), que és gairebé el triple que el 2014, l’any que Obama va anunciar la restauració de les relacions plenes amb l’Havana. Aquests visitants troben una població preparada i disposada a involucrar-se amb els seus veïns, un ferotge esperit independent i emprenedor, nascut de les privacions, i un desig insistent d’interactuar amb els nord-americans. És aquí que els artistes tenen l’oportunitat de fer un paper fonamental per establir les bases per a unes bones relacions. Els artistes tenen la capacitat de traslladar la conversa a àmbits on les empreses i els polítics no poden o no volen anar, i aplanar el camí cap al canvi polític uns quants anys abans de la firma dels documents i les encaixades de mans.

La visita de l’Orquestra de Minnesota a l’Havana va ser un gest simbòlic d’esperança per millorar les relacions bilaterals. Es va enriquir gràcies a les trobades personals entre membres de l’orquestra i joves músics cubans i els seus professors, molts dels quals tenen un talent i una empenta immensos malgrat les dificultats econòmiques. Encara que el nostre embargament i el seu govern han convertit la vida quotidiana en una lluita, els cubans senten un orgull ben justificat per les seves arts, l’atletisme, l’atenció sanitària i l’educació. Els estudiants amb qui vam treballar a les escoles de música nacional van assimilar tot el que els podíem donar i encara en van demanar més.

Un d’aquests estudiants era una clarinetista de 20 anys que es deia Nieves i que malgrat el seu nom encara no ha vist mai la neu. El seu germà li envia les llengüetes per al clarinet des de Miami, però ella no pot visitar-lo. Aquesta noia treballa a fons i vol demostrar al món el que és capaç de fer.

Nosaltres treballem per assegurar-nos que tingui aquesta oportunitat. Demanem que Trump escolti la veu dels ciutadans nord-americans i cubans normals i corrents, que tenen ganes de continuar aquesta conversa cordial entre veïns. Imagineu-vos el que els cubans podrien fer si, en comptes d’allargar-los el puny tancat, els oferíssim la mà oberta. Imagineu-vos el que podríem fer tots.

Més continguts de