Trump com a pandèmia
En un llibret acabat de publicar en castellà, Las epidemias políticas, Peter Sloterdijk sosté que els mitjans de comunicació actuals no són tant mitjans informatius com portadors d'infeccions. És una imatge prou potent per explicar com es transmeten moltes de les mentides que, en un tres i no res, intoxiquen l'opinió pública occidental, des d'aquelles que justifiquen la violència contra migrants i refugiats fins a les que donen cobertura a discursos pretesament altermundialistes i antisistema que alimenten postures involucionistes: per exemple, els moviments antivacunes, que tornaran a fer-se sentir amb força tan aviat com la vacuna contra el covid-19 estigui disponible.
En el cas de Trump, el virus és ell mateix i els mitjans de comunicació i les xarxes són les vies de contagi, però allò que li proporciona càrrega viral, i letalitat, és el llenguatge. O la distorsió que Trump en fa. Quan surt amb el recompte en marxa i es declara guanyador en certa manera té raó, perquè immediatament tots els mitjans de comunicació del món —tots sense excepció— transmeten aquesta mentida i així Trump aconsegueix que no es parli d'altra cosa, encara que sigui per criticar-lo. Les impugnacions no l'afecten; al contrari, estenen la infecció i en multipliquen la velocitat i el poder de contagi. Si algú l'acusa de mentir, ell immediatament replicarà que el mentider és l'acusador, i en aquest joc d'una paraula contra una altra Trump té les de guanyar, perquè improvisa les regles del joc sobre la marxa i perquè s'encomana al poder del diner, que fascina tothom (encara que estigui carregat de deutes i de causes pendents).
La força de Trump es basa en el trencament i la subversió dels consensos més bàsics, i també en una egolatria completament descontrolada. Els sistemes polítics democràtics, i de manera potser més perfecta els bipartidistes, s'alimenten del consens sobre la legitimitat i la bondat del mateix sistema, compartida sense fissures pels agents que hi prenen part. Guanyaran els demòcrates o els republicans, els tories o els labour, però tots estan d'acord a defensar el sistema perquè és legítim i és bo: aquest acord es fa extensiu a la societat civil, i damunt d'ell descansa bona part del que entenem com a democràcia. El que Trump diu és que el sistema no tan sols no li importa, sinó que el considera nociu, i s'hi aixecarà en contra si no és útil als seus interessos, que identifica amb els de la societat civil. Ell no serveix al sistema, sinó que el sistema l'ha de servir a ell, i aquesta premissa pot semblar delirant, però no deixa de ser un somni egòlatra secretament compartit per molts: Trump té els diners per fer realitat el somni, i així es guanya l'admiració d'aquests molts. Seria necessari que Trump perdés la presidència perquè això deixaria els populismes i les extremes dretes d'arreu d'Occident sense el seu principal referent. I aturaria (una mica, almenys) la venjança dels vulgars i els mediocres, possible només quan es trenca el principal consens de tots, que és el sentit de les paraules.
