10/06/2015

Tu, tu, tu...

3 min
Tu, tu, tu...

El telèfon. El telèfon és l’eco fet tecnologia. Imperfecte. Tot fuig. El telèfon sempre és impotència. Passa com amb els records: ¿és una cosa que tenim o una cosa que hem perdut? El telèfon sempre ens lliga de mans i peus. Tota conversa que acaba demana un futur alliberament. Una nova trucada. Veure altre cop la cara. El telèfon es va inventar per ser el crit modern. Crideu si podeu. Crideu si voleu ser lliures. Crideu.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

EL DARRER CRIT va ser fa unes setmanes. Miro el telèfon: 20 minuts. Vaig allargar la conversa amb passes de formiga. Fent tombs anàrquics: com si jugués a trencar l’olla. Allargava, zigzaguejava i tu deies: “No et vull molestar, no et vull molestar”. Estirava, estirava com sempre faig amb les persones que són centrals nuclears d’energia. Em fascinen. Sóc un nen davant d’un aparador. I va arribar el final. “Tinc moltes ganes de parlar amb tu”, vas dir. Ho farem, ho farem. I ja veia l’alliberament telefònic convertit en una parada a Igualada. Hosti, com el veia. Hosti, hosti... El veia. I el que he vist és que vas morir dilluns.

PASSEN ELS DIES. Ja no ens queda res i brutalment tot torna a començar de nou. Per això és tan dolorós: pel naixement. Per això tot. Per això es podrien dir moltes coses. Josep Miserachs Nadal: tinent d’alcalde de l’Ajuntament d’Igualada. Militant d’Unió. Fill. Germà. Marit. Pare... Però jo em sento interpel·lat com un telèfon que quan penja fa: “Tu, tu, tu...” Tu vas presentar el meu llibre a Igualada. El teu darrer acte públic. Anaves amb aquelles crosses que no eren un tros de ferro: eren la capa de Superman. El teu cos volava. Saltava com una molla. Interrogant, admirant, puntuant... Signe humà. Metralladora verbal. Bisturí de paraules. Et vas llegir el llibre com ningú. Baixaves a les pàgines com un espeleòleg a una cova. I trobaves el que jo no havia vist. Sempre ho feies amb tothom. I jo sempre em quedo mut quan la vida t’abraça per sorpresa. Vas voler ser-hi amb una força que jo no tinc ni tindré mai. Mut.

TU, TU, TU... Tu no et vas quedar mut. I em tornaves a interpel·lar aquests dies. Són alguns dels teus darrers tuits a la xarxa: “Mai s’havia parlat tant i amb tanta vehemència d’UDC i passió. Potser hi trobarem el just històric que mereix”. Més tu, tu, tu... “UDC, sense subterfugis, ha d’apostar per la independència o per refusar-la. No hi ha més. La resta és embolicar la troca”. El teu partit. El del teu pare. El partit que fa anys observo com la metàfora més clara de Catalunya. Sé que esperaves anar a votar a la consulta aquest diumenge. Només espero que algú voti per tu. Algú com tu. Algú que, com tu, dissabte es va posar la samarreta del Barça. Algú que sàpiga que la lluita és una cara de la victòria. Algú que sàpiga que hi ha cops que guanyes fins i tot quan saps que pots perdre. Algú que no tingui por de viure. Algú que, com tu, sigui de l’únic partit possible: el Partit de la Il·lusió.

TU, TU, TU... M’interpel·les des del primer dia. Esclar. Perquè has vist que en aquest país les persones desapareixen. No existeixen. Supervivents a qui es nega fins i tot la condició de supervivents. I ens salta la molla: es pot rebatre la llibertat? Es pot rebatre la justícia? Es pot rebatre l’esperança? Es poden rebatre totes les persones que ho han donat tot perquè nosaltres continuem aquí? Així, què no havies de fer tu? Tot. He vist en tu el que he vist en tantes persones d’aquest país. Anònimes. Menystingudes. Invisibles. I mai defallint. Perquè no es pot no existir. No es pot dimitir de la vida. Superherois. La revolució és això. Ets el país que volem. Perquè som un país de persones. Unes persones, uns paisatges, uns sentiments. Massa, massa, massa humans. ¿Es pot ser d’una altra manera? Saps que no. Tu sempre has respost. Per això la teva interpel·lació és fins al final. Amb la certesa, amb la veritat, amb la promesa que tindrem la conversa pendent.

stats