21/03/2011

Tubruq, Berlín i el 'nemawashi'

3 min

Llegeixo a Deustche Welle les últimes notícies sobre l'abstenció d'Alemanya al si del Consell de Seguretat de l'ONU. L'agència de notícies alemanya titula críticament la decisió del govern alemany: "Alemanya s'aïlla en abstenir-se en la votació líbia". La setmana passada, mentre el món estava pendent de la central nuclear de Fukushima, el comissari europeu de l'energia, l'alemany Günther Oetinger, donava titulars a tort i a dret posant-se Déu i l'apocalipsi a la boca per parlar de les possibles conseqüències de la situació nuclear al Japó. Alemanya fa mesos que força la màquina europea amb criteris que segons molta gent van més enllà del que és raonable en termes dels interessos de la Unió Europea. És cert que mentre Alemanya pagui la factura de la falta de serietat de molts socis europeus té el dret moral d'exigir i fins i tot d'imposar, però també és cert que sembla que de cop els alemanys hagin perdut el nord diplomàtic.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Tenim motius per mirar de comprendre l'Alemanya de l'era posterior a la Segona Guerra Mundial, vist en la distància de la història, i posats ara entre Tòquio i Tubruq. La Constitució alemanya és una eina construïda per fer molt difícil la participació activa de l'exèrcit alemany en cap missió ofensiva. El record de les conseqüències de la guerra, en què Alemanya va ser la nació agressora, és ben viu. I l'última participació de l'exèrcit alemany en una de les missions multinacionals va tenir un final fatal, amb la voladura d'un camió carregat de petroli, un acte que va provocar la mort de més de cent civils i que va comportar la dimissió de l'aleshores ministre de Defensa.

Tinc la impressió, però, que Alemanya viu amb una tensió especial la situació creada al nord d'Àfrica. La combinació d'esdeveniments d'aquests últims mesos i setmanes ha resituat els pesos i contrapesos mundials. Si durant els primers dies de la revolució líbia els revoltats penjaven llençols contra els americans, ara és la coalició anglosaxona d'americans i britànics, amb l'aportació francesa fent de crossa, la que és lloada pel poble libi. Tubruq, la ciutat del gran triomf militar del general Rommel, torna a desitjar l'arribada dels alliberadors aliats, aquest cop per garantir que el sàtrapa Gaddafi no aconsegueixi els seus objectius.

El moviment aliat és intel·ligent, necessari i podria representar un canvi en les relacions internacionals. Al cap i al la fi, la Lliga Àrab reclamava aquesta intervenció (¡qui ho havia de dir fa tan sols tres setmanes!). Occident ha reaccionat a temps i si les coses van bé serà copartícip del triomf de la democràcia a Líbia. Mentrestant, Alemanya s'ho ha de mirar de lluny, vota amb xinesos i russos i potser -potser- es mossega les ungles.

Vaig tenir la sort de treballar en un entorn japonès entre els vint-i-tres i els trenta-quatre anys. Hi vaig aprendre molt del que sé, hi vaig adquirir costums i potser vicis que els meus companys actuals de feina han de patir. Aquests dies, veient les imatges del Japó posat a prova, no em sorprenia gens de veure les cues endreçadíssimes dels damnificats esperant una flassada, l'estoïcisme del poble davant de la desgràcia o el profundíssim sentit espiritual de la vida que tenen els japonesos. No hi ha pathos , no hi ha drama. Hi ha un ordre greu que tot ho impregna. Hi ha els polítics vestits amb jaquetes d'operaris per fer veure a tothom, i segurament a ells mateixos, que són servidors públics.

Recordava una conversa que vaig mantenir amb un dels meus directors, en Toei-san, després d'una reunió tensa. Em va dir: "Vives-san, vostè necessita aprendre el nemawashi . Tot serà més fàcil, aleshores". Me'l vaig quedar mirant. Nemawashi ? Sí, la tècnica que apliquen els qui tenen cura dels bonsais: tallar les arrels de mica en mica, tallar les branques, a poc a poc però implacablement. El nemawashi permet assolir els objectius transaccionant amb el present, operant des del present en el futur. Els japonesos ens han deixat molt bones pràctiques, i no ho hem d'oblidar. Ells ens aprecien i ja fa molts anys que aposten per nosaltres. Em sento solidari amb ells i penso que ens n'hem de sentir tots plegats. De tots aquells anys de formació i de consolidació amb ells, sobretot me n'ha quedat aquest gust per la professionalitat, la feina i el rigor intens. I esclar, el nemawashi .

Els alemanys farien molt bé d'aprendre nemawashi , farien bé de comprendre que ara cal treballar amb els nostres veïns àrabs revoltats, i no especular amb la història. Europa necessita una Alemanya compromesa amb els aliats occidentals, unida als valors dels quals es vanten la UE i els EUA. L'oportunitat que ens dóna l'esperança àrab és massa important per especular. La lluita per la democràcia d'aquests pobles tan pròxims ens hi uneix com no ens podíem imaginar, i deixen en ridícul les especulacions sobre les civilitzacions. Alemanya i nosaltres necessitem el nemawashi japonès per enterrar fantasmes, deixar d'especular i apostar per la llibertat, a Tubruq i a Berlín.

stats