Twitter a la tele: un gra massa
Amb motiu de l’atemptat de Barcelona (i de tots els anteriors) a TV3 no ens han parat de repetir la cautela que havíem de tenir els ciutadans amb les informacions que corrien per les xarxes socials, la majoria sense contrastar. Insistien, sobretot en les hores posteriors a l’atemptat, que malgrat les dades que circulaven a Twitter de les quals altres mitjans es feien ressò, ells no es podien aventurar a donar-les perquè no estaven confirmades per fonts oficials. És la manera de fer entendre a l’audiència que no és que no n’estiguin assabentats o que vagin més lents, sinó que la seva informació és més fiable. Fins aquí, tot perfecte. A més, els comptes de Twitter d’institucions i forces de seguretat han sigut d’una utilitat indiscutible tant per a la ciutadania com per als periodistes, sobretot amb la bona gestió que han demostrat que en fan, per exemple, els Mossos. Les xarxes socials poden ser, coneixent-ne els riscos, una eina de comunicació molt útil, ràpida i eficaç.
Ara bé, la paradoxa arriba quan, de cara a l’audiència, tot i la prudència que ens demanen i els avisos de manca de fiabilitat, veiem com els periodistes converteixen Twitter en un aixopluc permanent de farciment de continguts i destinen una persona en exclusiva perquè vagi fent-se ressò del que hi passa (per exemple a Els matins), i tot sovint per oferir continguts irrellevants.
Aquests dies potser se n’ha fet un gra massa. La televisió servia per donar repercussió als tuits de polítics de tots colors que utilitzen les xarxes socials com un element més de propaganda personal. Tot i oferir missatges buits i tòpics que no aporten res en cas de tragèdia, la piulada els assegura els seus instants de glòria i protagonisme enmig de l’impacte televisiu de la catàstrofe. També s’ha donat repercussió a missatges carrinclons o per explicar anècdotes carregades d’èpica o anant a remolc de casos de suposats nens desapareguts que tampoc tenien cap garantia de ser veritat perquè ni tan sols sabíem qui és la persona que ho piulava. També se n’abusa per llegir comentaris i opinions de ciutadans, que, tot i ser molt respectables, són innecessàries i supèrflues. Serveixen, això sí, perquè els periodistes agafin aire mentre no arriben informacions noves. És aquesta falsa aparença de democratització mediàtica en què té tanta importància el tuit de Trump com el de l’Ajuntament de Sant Fost.
Per una banda, ens demanen prudència i ens adverteixen de la poca fiabilitat, però per l’altra atorguen a les xarxes un rol preeminent i llaminer, anunciant-les com “un pou on hi ha reaccions de tota mena”, “les xarxes bullen de missatges” i parlant dels trending topic. Si bé les sinergies entre televisió i xarxes poden ser útils, en cas de catàstrofe Twitter es converteix en un farciment televisiu de foteses prescindibles.
