La UE: un enigma per resoldre

La cancellera Merkel no va faltar a la cita al Bundestag. Sis hores abans d'arribar a Brussel·les va comparèixer ahir, com quasi l'obliga el seu Tribunal Constitucional, davant de la cambra a Berlín. Va donar els detalls que va poder als diputats i va dirigir-se a l'aeroport. Tenia el suport que "democràticament" necessitava per intentar un pacte complex i milionari per desplegar la cuirassa de protecció definitiva per a l'euro i evitar que el contagi grec debiliti encara més la moneda única i tot Europa.

Els altres líders de la UE no van fer el mateix. Per diferents raons. Una és sorprenent: no podien explicar els detalls del que hi ha sobre la taula, ja que depenen de la posició que prengui Berlín. La centralitat alemanya és en gran part lògica. És l'economia més gran d'Europa i la que haurà de pagar més, tant si van bé les coses com si van malament. De moment, ja li toca posar tota sola 210.000 milions d'euros del fons de rescat actual, que s'eleva a 440.000 milions. Una quantitat que s'ha de multiplicar, encara que sigui a efectes comptables, fins a 1 bilió d'euros, a fi que el tallafoc de protecció sigui veritablement creïble, per si s'han d'ajudar les economies més grans, com ara Itàlia o... (no cal ser més explícits).

Els diputats d'Estrasburg van ser tractats com els representants no alemanys. Poca cosa, malgrat que tocava sessió plenària. Cap líder de les institucions va poder donar la cara. Tots esperaven els resultats. És a dir, l'acord final que vindria de la mà de Merkel i Sarkozy. Fins i tot el mateix president francès no va poder anticipar gaire, i es va fer convidar a la televisió, al vespre, un cop encarrilada la negociació.

Una part decisiva i fonamental de la construcció europea és la centralització de les decisions. Els estats han transferit progressivament competències a les institucions, que amb la màxima independència possible han de promoure i garantir l'interès comú per sobre del dels països i fan d'àrbitres, sobretot la presidència, sigui de torn o permanent.

Aquest model fa aigües per molts cantons. En els afers relacionats amb la moneda única funciona una mena d'"Europa a dues velocitats", on la sobirania no se cedeix a les institucions sinó que les posicions es van coordinant i s'adopten per consens. El pal de paller d'aquesta coordinació recau en el més fort, poderós i necessari per fer front a la crisi: Alemanya. Acompanyada de França, a distància. La resta no van només d'oients, però no poden moure fitxa fins que no soni la flauta en alemany. Això arrossega conseqüències que accentuen el dèficit democràtic de la UE. La mala reputació, sovint encertada, que Brussel·les discuteix, decideix i imposa a dit, de lluny i sense miraments. El Tractat de Lisboa, en vigor des de fa menys de dos anys, va intentar pal·liar aquest dèficit amb una decisió important. Va donar un paper més gran al Parlament Europeu, amb l'obligació que tots els afers comunitaris s'aprovin per codecisió del Consell i de la cambra. Hi van afegir una mesura interessant, la "iniciativa ciutadana", amb la qual els ciutadans, organitzadament i complint unes normes, poden presentar propostes legislatives.

Però aquests passos en la bona direcció que atacaven el cor de la qüestió han quedat desfasats per la crua realitat d'una crisi econòmica i financera que només es resol amb l'acord dels grans. I enmig d'això, s'enceta ara un altre debat, desconcertant, com l'única manera d'evitar que la crisi no es repeteixi i per donar credibilitat a l'euro: reformar el Tractat de la UE per subjugar els estats infractors del control de les despeses, prenent-los tota capacitat de gestió del seu pressupost.

Defensades pels ortodoxos alemanys i holandesos, aquestes idees parlen de crear una figura com ara una "superautoritat" que pugui arribar a treure la responsabilitat de la gestió dels comptes d'un país i fins i tot expulsar-lo de la moneda única, si no compleix. És a dir, una integració total del control de la despesa. Com es pot acceptar una unificació fins a aquest punt del control de la despesa si no es fan també passos per integrar-ne la fiscalitat? Hi haurà una veritable política econòmica? I, sobretot, amb quina legitimitat? Com s'exercirà el control democràtic?

Escatimats ja els debats i la transparència, els ciutadans se senten molt a disgust confinats a seguir els debats del la cancellera Merkel al Bundestag. Com més es delega, més allunyada se sent la gent. Més integració, sobretot de la severa, només podrà funcionar amb més participació. La clau és com s'organitza. La solució, encara un enigma.