30/10/2016

UE, nova etapa?

3 min

La UE s’ha vist sotmesa darrerament a crisis simultànies que la posen en qüestió. La crisi de l’euro i la diferent visió del dèficit dels estats, amb deute i sense: d’una banda, la de Portugal, Espanya, Grècia i Itàlia, i de l’altra, la d’Alemanya, Àustria i Holanda. El conflicte entre Itàlia i Alemanya sobre control de fronteres i la regulació bancària. La reacció d’Hongria, Txèquia, Polònia i Eslovàquia de no acceptar refugiats malgrat la decisió presa a Brussel·les. El Brexit...

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Quan es va fundar el Mercat Comú el 1957 els estats membres eren 6. Ara són 27. Va semblar, llavors, que els avantatges econòmics de ser del “club” serien la manera de mantenir-lo i ampliar-lo. Això permetria aconseguir l’objectiu polític, raó de la creació de la UE, per via indirecta: mai més guerra al continent. No calia desplegar polítiques de defensa col·lectiva, de més democràcia interna a la Unió. El col·lapse de l’URSS i la manca d’alternatives farien que els estats excomunistes s’hi integressin una vegada recuperada la llibertat. Entre el 2004 i el 2007 es van incorporar a la UE Txèquia, Estònia, Hongria, Letònia, Lituània, Polònia, Eslovàquia, Eslovènia, Bulgària i Romania. Semblava que l’estratègia tenia èxit... Era una visió esbiaixada i curta, en temps de creixement econòmic i de difusa amenaça terrorista. Les mancances en defensa de la UE podien ser pal·liades per l’OTAN, i això va fer que entressin a l’aliança els nous estats membres de la UE. Tot encaixava, Europa finalment s’unia...

S’ha de reconèixer que la UE no ha estat capaç de donar resposta als principals problemes dels seus ciutadans: crisi econòmica, refugiats i terrorisme.

Pel que fa a la crisi econòmica, és injust no reconèixer la política d’injecció de liquiditat a l’euro duta a terme pel BCE: compra de deute privat segur, categoria AA, a 0% d’interès, que allibera capacitat financera dels bancs privats. El tractat de la UE prohibeix taxativament la compra de deute públic pel BCE; aquest artifici que va al límit de la legalitat és la solució de recanvi... però és evident que la UE no ha estat capaç de fer una política en favor dels estats més endeutats i ha fixat límits curts per al dèficit públic coherents amb les necessitats dels estats amb menys deute.

Pel que fa al terrorisme, la manca de coordinació entre policies i serveis d’intel·ligència dels estats membres -atemptats a París, Brussel·les i Niça amb diferència de mesos- ha estat evident i reconeguda, ha afectat profundament la seguretat pública i ha augmentat la sensació d’inseguretat de la ciutadania.

Els estats han estat incapaços d’acordar un repartiment de refugiats i part de la ciutadania ha tingut la sensació que era menystinguda pel seus governs en comparació amb els nouvinguts. Explicació dolenta i insuficient. Atiar els sentiments xenòfobs és fàcil, erroni i difícil de corregir.

La ciutadania ha tingut la sensació que aquests problemes es poden resoldre millor a escala nacional que europea, i que l’administració europea és lluny, és burocràtica i és poc democràtica. De les set institucions de la UE només el Parlament és elegit per sufragi directe de la ciutadania.

La conseqüència ha estat el creixement del nacionalisme i de les polítiques més dretanes i escassament solidàries. El Front Nacional va guanyar les eleccions regionals a França en primera volta el mes de desembre passat, el Partit de la Llibertat, d’extrema dreta xenòfoba, va estar a punt de guanyar les eleccions presidencials austríaques. L’opinió pública europea és ara diferent i el nacionalisme i l’escepticisme respecte de la Unió Europea s’han incrementat.

La política adequada per donar resposta a aquesta situació seria democratitzar les institucions de la UE incrementant l’elecció per votació directa de la ciutadania, donar més força i pressupost a un exèrcit europeu, incrementar les polítiques d’intel·ligència i de vigilància contra el terrorisme a nivell de la Unió... És un somni inabastable i majoritàriament no volgut pels europeus.

L’estratègia d’alguns estats és radicalment oposada a aquesta política i la majoria hi és indiferent. La sortida del Regne Unit, que té l’exèrcit més potent dels estats membres i els millors serveis d’intel·ligència, dues vegades més nombrosos que els francesos i cinc vegades més que els alemanys, fa pràcticament impossible aconseguir aquest somni dels “europeistes”.

La política europea s’haurà de construir, inevitablement, sobre una base més nacional i, per tant, s’hauran d’acceptar les diferències entre estats.

Europa, com a una unitat política, mai ha estat a prop. Ara encara s’allunya més...

stats