10/12/2011

Unió monetària no òptima

4 min
Unió monetària no òptima

La creació de la unió monetària va generar un intens debat entre economistes sobre si era convenient o no centralitzar també la política fiscal i fins a quin punt. Centralitzar a nivell europeu la política monetària va suposar cedir una part molt important de la sobirania nacional, ja que es traspassava a la Unió un dels dos instruments bàsics per estabilitzar l'economia i afavorir-ne el creixement. Es va cedir la possibilitat de tenir una moneda pròpia, d'emetre liquiditat al sistema, modificar el tipus de canvi i fixar el tipus d'interès. Amb la unió monetària, és el Banc Central Europeu el que decideix quin tipus de política monetària fa i aquesta opera de la mateixa manera a tots els països que en formen part.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Existint ja un mercat únic, calia crear una unió monetària? Per respondre a aquesta pregunta es van fer una sèrie d'estudis d'anàlisi cost-benefici. Els beneficis es concretaven en una reducció dels costos de transacció en operacions intracomunitàries -no calia fer canvis de moneda-, la reducció de la incertesa sobre el tipus de canvi, la supressió de la possibilitat que els estats fessin devaluacions competitives, l'augment de la disciplina i la credibilitat en matèria antiinflacionista, l'ampliació dels mercats financers i l'augment del comerç intracomunitari. Aquests beneficis superaven els costos derivats de la pèrdua de la política monetària per part dels estats membres, així com el possible augment de la inestabilitat econòmica davant de xocs o pertorbacions asimètriques que afectessin de manera desigual els diferents països. Aquesta era la visió europeista, que, a més, venia reforçada per arguments polítics, com el fet que una unió monetària seria un nou pas cap a la integració política.

Ara bé, els economistes de l'altre costat de l'Atlàntic eren molt més escèptics i reticents a la unió monetària; de fet, molts hi estaven en contra. Consideraven que seria una àrea molt inestable, sobretot en el moment que hi hagués pertorbacions econòmiques que no afectessin igual tots els països. Els motius eren que a Europa no hi ha una mobilitat dels treballadors com als Estats Units, que el pressupost comunitari és excessivament reduït (representa l'1% del PIB), que el seu marge d'actuació és molt limitat i que no existia un fons de garantia.

Però a Europa no es va considerar que això pogués ser un gran problema i es va decidir crear la unió monetària alhora que es deixava la política fiscal en mans dels estats membres. En aquest punt hi havia tres possibilitats: 1) traspassar també la política fiscal a la Unió Europea, però no hi havia les condicions polítiques per fer-ho; 2) no centralitzar i deixar que els estats actuessin lliurement, però en aquest cas hi podia haver problemes de competències fiscals agressives que posessin en perill el mercat únic, i 3) descentralitzar la política fiscal però amb certs graus de coordinació en els nivells de dèficit públic i endeutament. Va ser l'opció escollida. Però alguns economistes ja ho van criticar i defensaven que l'única manera de reduir els efectes de xocs asimètrics era centralitzant més la política fiscal.

Què ha succeït quan s'ha produït un xoc asimètric que incideix de manera molt més intensa als països perifèrics? La política monetària, que és única per a tot el territori i es fonamenta en l'objectiu d'estabilitat de preus -i no en el creixement econòmic-, no permet solucionar el problema de manera eficient. Per tant, la política fiscal -entesa com a polítiques de despesa pública i impositives- és l'únic instrument que tenen els diferents països per poder fer front a la crisi de manera més adequada, però sempre dins d'uns determinats límits. Amb la qual cosa, actualment, ni els governs dels diferents països ni la mateixa Unió Europea tenen els mecanismes adients per resoldre aquests problemes. No es van preveure instruments ni procediments per fer front a un problema com l'actual.

Aquesta imprevisió ha portat a una situació extrema. La caiguda de l'euro ha estat a un pas, i això podia ser catastròfic per a tots els estats, però sobretot per als que estan en una posició més feble. De moment, la sortida ha de ser una coordinació de la política fiscal molt més vinculant (més centralització) de la que hi ha hagut fins ara. De fet, el Pacte d'Estabilitat ja obliga tots els països a aprovar uns pressupostos equilibrats o gairebé i a mantenir un dèficit per sota del 3%, que podia augmentar en circumstàncies excepcionals, amb possibilitat de poder sancionar, establint un procediment per al dèficit excessiu que, no obstant, no ha resultat operatiu. Però, a més, caldrà que el Banc Central Europeu actuï com un veritable banc central i ampliï els seus objectius cap a l'assoliment del creixement econòmic i l'estabilitat de les finances públiques, a més de l'estabilitat de preus.

El problema és que s'ha creat un entramat procedimental europeu molt complicat i feixuc que ha fet que aquests canvis vinguessin de la mà d'Alemanya i França, i no de les institucions europees. Per tant, la reforma de la política europea (institucions, funcions, presa de decisions, etc.) haurà de ser el següent pas. Esperem que es faci per la via intracomunitària, més que per la intergovernamental.

stats