Unitat més enllà i més ençà de les llistes
El moment que viu Catalunya -i Espanya-és de profunda crisi democràtica. L’estat espanyol, amb la seva visceral resposta a l’independentisme, ha optat per sacrificar les garanties mínimes que hauria de tenir tot estat de dret. Ha usat la Constitució, la fiscalia i la policia com a armes d’atac, no com a garants de drets i llibertats. Per salvar la unitat d’Espanya, tot s’hi val, inclòs violentar i deslegitimar l’arquitectura democràtica sorgida el 1978, d’altra banda, ja prou afeblida els últims anys amb la descoberta d’una corrupció estructural infiltrada al cor mateix del sistema.
Catalunya veu com l’Estat, incapaç d’acceptar el repte polític i democràtic que planteja el sobiranisme, ha segrestat la seva institució d’autogovern i ha empresonat o forçat l’exili del mateix govern de la Generalitat. Ara mateix, hi ha líders polítics i civils de l’independentisme, tots ells pacífics i radicalment democràtics, empresonats. Són presos polítics. Davant d’aquesta situació excepcional, davant d’unes eleccions al Parlament convocades des d’una Generalitat en mans de la Moncloa (una operació avalada per PP, Cs i PSOE), la resta de partits tenen l’obligació de coordinar esforços per plantejar les urnes com un plebiscit a favor de la llibertat dels presos, a favor d’avortar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i a favor de la sobirania del Parlament català. Atès el moment tan delicat, seria desitjable que aquest bloc democràtic i sobiranista es pogués presentar unit, en una llista al màxim de transversal, amb generositat i pragmatisme per totes bandes. Una llista que només tindrà sentit si es fa amb convenciment, amb la consciència que cal evitar com sigui una victòria de l’unionisme que ha propiciat actuar amb violència contra els votants, posar polítics a la presó, posar en perill l’economia i enverinar la convivència ciutadana convertint una legítima disputa democràtica en una fractura social. Però la manca de temps per unir voluntats, les tensions internes dins l’independentisme i el sobiranisme, i les dificultats per pactar un full de ruta per a l’endemà del 21-D no ho posen fàcil. Cal intentar-ho. I en tot cas cal que, sigui quina la sigui la solució que s’adopti, hi hagi un programa de mínims comú i clar en defensa de la llibertat i la democràcia. I una gran mobilització. Catalunya viu una situació d’emergència democràtica.
