Urdangarin: molt més que un comportament "poc exemplar"
El sumari del cas Urdangarin revela que l'actuació del duc de Palma en tot aquest afer va molt més enllà d'un comportament "poc exemplar", com ho va qualificar la Casa del Rei en un primer moment per justificar que l'apartava de l'activitat oficial. El marit de la infanta Cristina va iniciar el 2004 els seus negocis tèrbols a l'Instituto Nóos i el 2006, quan la Casa del Rei va detectar que alguna cosa fosca estava passant (algun dia caldrà aprofundir en el que sabia del cert i per què no ho va denunciar si hi havia indicis de delicte), el va obligar a deslligar-se d'aquestes activitats i marxar a Washington.
Urdangarin, però, tal com demostra l'escrit del fiscal Pedro Horrach, només ho va fer en aparença, quan va renunciar a la presidència de l'Instituto Nóos. El sumari demostra que el duc de Palma va continuar fent gestions amb polítics balears amb posterioritat al 2006 i que va fer servir altres empreses pantalla per continuar captant diners públics i evadir impostos.
Urdangarin, doncs, va enganyar el seu sogre, el rei Joan Carles I, i ha multiplicat el dany a la monarquia que es podia haver derivat dels seus negocis en el període 2004-2006. L'escàndol ha obligat la Casa del Rei a actuar amb una duresa inusitada que, vista la magnitud de les revelacions del sumari -que acusa Urdangarin i el seu soci Torres d'haver desviat més de cinc milions d'euros d'origen públic-, ara sembla clarament insuficient. Un dels orígens de l'escàndol és la inviolabilitat constitucional de la institució monàrquica, que s'ha beneficiat d'una espessa llei del silenci mediàtica que afectava també tota la família reial. Això ha fet que personatges com Urdangarin hagin pogut gaudir d'impunitat durant molt de temps. La monarquia espanyola està obligada a anar més enllà d'un pur exercici de transparència comptable i acceptar que, com a institució, s'ha de sotmetre a l'escrutini públic i dels òrgans de fiscalització democràtica.
