Vacances

Aquest any semblava que el mes d'agost no havia d'arribar mai. Temps enrere -si més no en el món acadèmic-, durant el mes de juliol, i particularment la segona quinzena, l'activitat s'anava reduint a poc a poc, com si ja s'anés preparant per a les vacances. No es programaven reunions, el telèfon deixava de sonar, feies un cop d'ull a la taula i sabies amb tota seguretat que abans de marxar tindries temps d'endreçar-la, de la mateixa manera que sabies que encara et quedaria un moment per repassar els apunts i preparar les classes del curs següent. El setembre quedava molt lluny, l'arribada de l'estiu es vivia com una interrupció de la vida normal, com una cosa realment diferent.

Així que quan arribava el dia 1 d'agost, ja no només estàvem mentalment preparats per iniciar una etapa diferent, sinó que un conjunt d'artefactes preestiuencs s'havien anat acumulant els dies anteriors al rebedor de casa: bicicletes, barques inflables, ulleres aquàtiques, peus d'ànec, bombolletes, bastons, cistells, cordes d'escalada i, fins i tot, quadres o teles de pintura, d'acord amb les aficions de cadascú, indicaven clarament l'inici de l'estueig.

I no parlo de quan era petita i les vacances escolars començaven per Sant Joan i acabaven a primers d'octubre. La família s'instal·lava a Arenys de Mar i en tot aquell temps no baixàvem a Barcelona. Fins a deu cosins convivíem en una sola casa durant tots aquests mesos com si fóssim germans. Els dies s'assemblaven molt els uns als altres: al matí baixàvem vestits a la platja, on hi havia unes casetes de fusta per canviar-se i grans tendals de palla per a tota la família. A la tarda, llevat de rares excepcions, ens quedàvem sempre jugant al jardí de casa. I, malgrat l'aparent monotonia del pas dels dies, avui no hi ha cap reunió familiar en què no surtin anècdotes d'aquella època i del que sempre hem considerat una infantesa feliç. I amb prou feines sense adonar-nos-en, vam créixer i alhora ens vam convertir en pares i mares que vam repetir en certa manera la mateixa història, al mateix lloc, a la mateixa casa…

Tal vegada és per això que avui penso d'una manera molt especial i plena d'afecte en un dels cosins, el Javier, que aquest estiu ha de superar una prova molt dura. La veritat és que m'admira la seva enteresa, el seu bon humor i la ironia encomanadissa que el fa tan pròxim, tan entranyable.

I segurament per això i per com vam ser educats, segueixo pensant que els estius continuen sent per passar-los en família, per explicar històries, per recordar anècdotes, per canviar els llibres per l'escombra, les reunions per les cassoles i el fast food de l'hivern per les llargues sobretaules. Per veure créixer els més petits i, si tens la gran sort que encara hi són, per tenir cura també dels més grans.

Durant un cert temps per a algunes persones els estius van ser sinònim de destinacions de llargs viatges, especialment per als joves i de vegades per als no tan joves. Les anomenades segones residències no sempre es feien servir i moltes persones grans ja no tenien espai en aquest nou tipus de vacances.

El cert és que ara la dimensió del temps és molt diferent i els estius s'han reduït dràsticament en temps i forma. L'agost arriba sense demanar permís i, sobretot, sense que ens hàgim pogut preparar prèviament. Ja en plenes vacances, necessites uns quants dies per desconnectar del tot, per oblidar-te de la feina. L'activitat durant el juliol és tan frenètica i tan intensa que s'ha convertit en un dels pitjors mesos de l'any.

Malgrat tot, i conscient que no només es pot viure de records, tinc la impressió que hi ha alguna cosa que està canviant de veritat. Potser és per culpa de la crisi, però el cas és que, sigui per necessitat o per convicció, crec que cada cop hi ha menys gent que es mor de ganes d'explicar que ha passat les vacances d'estiu a l'altra punta del món. És possible que ho hagin fet, però ja no ho manifesten com si es trobessin en una competició de quilometratges. D'altra banda, les cases d'estiueig s'han tornat a omplir i els fills demanen a parents i coneguts les claus dels seus apartaments. Aquests dies he arribat a veure autèntics calendaris d'ocupació. La tornada al poble d'origen dels pares o dels avis també s'ha convertit en un nou recurs i, per a molts, un redescobriment del valor del que ens és proper i quotidià.

De manera que, entre tanta mala notícia, permetin-me que els transmeti un alè d'optimisme, del valor del que no és material, de la recuperació de la companyia i dels afectes, de la família mediterrània, amant de la cuina, divertida i extensa per naturalesa.