14/01/2018

Un Verkami per a TV3 no és la manera

2 min
Un Verkami per a TV3 No és la manera

La crítica situació financera de TV3 ha fet emergir una plataforma que, sota el nom Salvem TV3, s’ha proposat de mobilitzar la ciutadania perquè les aportacions voluntàries dels espectadors cobreixin, en tot o en part, els 40 milions de forat amb què arrenca el 2018. Són uns diners en vermell per culpa de la nova llei de l’IVA, la patacada publicitària i el dèficit de l’any passat, que ha d’eixugar forçosament enguany. Com que no pot aprimar l’estructura -hi ha un conveni col·lectiu vigent i, en tot cas, caldria veure si realment és aquesta la solució preferible- es tem que la retallada en compres de continguts deixi la graella sense bona part dels programes més emblema del canal.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Ara bé, tot i que cal aplaudir la implicació i les bones intencions de la plataforma en qüestió, tinc seriosos dubtes sobre si la solució a aquest atzucac és el voluntarisme ciutadà, sigui una calçotada popular, sigui un Verkami.

El principal inconvenient que hi veig és la denigració de TV3 (i Catalunya Ràdio) a un servei públic de segona. ¿Acceptaríem que el departament de Salut muntés una festa per recaptar diners i poder comprar llits d’hospital? Evidentment, no: seria escandalós. Perquè és una despesa estructural de la sanitat, de la mateixa manera que comprar continguts és una despesa estructural d’una televisió. Una altra cosa és quan TV3 fa una marató per suplementar -i aquí el verb és cabdal- línies d’investigació que tenen un accés difícil als recursos perquè els seus retorns tenen, de manera inherent i necessària, un fort component d’incògnita. En canvi, aquí parlem de sufragar un cost estructural.

I hi ha encara un segon problema, gens menor. TV3 és la televisió més plural de les que operen a Espanya, segons tots els estudis disponibles (GfK, CAC, CEO i CIS). Tanmateix, està sota el radar dels poders fàctics d’Espanya, incloent-hi la pràctica totalitat dels mitjans, que l’acusen de ser la més sectària: la mentida repetida mil, o un milió, de vegades. La Corporació, per tant, no es pot permetre cap acció que la situï com la televisió dels uns i no dels altres. Una sola bandera independentista en una cursa popular al municipi més petit de la Cerdanya aniria directament a qualsevol portada de la caverna. I TV3 necessita vacunar-se contra això per poder arribar a bosses de població que no la miren perquè estan exposades a la intoxicació informativa.

La solució no és a la teulada de la gent. Ni tan sols a la de la Corporació: és a la teulada del Govern. Cal explicar que si abans costava 30 euros anuals a cada català, el context fa necessari que ara en siguin 35. I és evident que caldrà retallar d’alguna altra banda. Però només així els partits demostraran que es creuen de debò la importància dels mitjans públics propis com a garants de la pervivència de la llengua i la cultura catalanes davant el corró dels mitjans espanyols. Els països de la UE que tenen entre 5 i 10 milions d’habitants carreguen uns 50 euros per persona pels mitjans públics. Volem ser a Europa o no?

stats