“Versions de l’anglès”, per Marià Manent

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsLa poesia de Marià Manent comença d’arribar a la seva maduresa, a l’equilibri de les seves facultats, al punt just dels seus gustos i de les seves aromes. [...] En aquestes “Versions de l’anglès”, publicades darrerament, el poeta se’ns mostra amb tota la seva riquesa i plenitud; els seus recursos i qualitats revelen tot allò que incloïen en potència; l’instrument nobilíssim, ell mateix, és sonat ara amb un mestratge perfecte, amb un aciençament que, per bé que no sabem quines superacions pot oferir-nos en l’esdevenidor, sembla definitiu. La paraula de Marià Manent ha arribat ja a obtenir el seu orient decisiu, irradia ja aquella lluïssor màgica que conjura al seu volt una personal i determinada atmosfera de somni. [...] Hom diria Marià Manent endut a les coses angleses per una inclinació tota natural, congènita, que s’endevina fins en el seu tipus físic, en les seves maneres, en el seu gust per aquelles coses que constitueixen les virtuts essencials del gentleman. Altrament cal esmentar, com a condicions que poden facilitar l’assimilació de la poesia anglesa, una complaença en la sobrietat, una tendència natural a valorar el silenci (la poesia anglesa implica uns llargs silencis somniosos), i un aptesa a sentir més la música del vers que no el seu contorn plàstic. [...] Sempre que llegim algun recull antològic de poesia anglesa, i especialment aquesta darrera publicació de Marià Manent, que aplega composicions d’autors anglesos des del 1.500 fins als més moderns i revolucionaris, ens sobta que les característiques essencials de la poesia anglesa es mantenen bastant fixes, a desgrat de les diverses èpoques i dels diferents gustos literaris; i que se’ns ofereix com un món poètic a part, irreductible, gairebé inabordables (això dóna més valor a la tasca de Manent) i que viu segons la pròpia llei i les pròpies motivacions. Es pot observar com les tendències revolucionàries de la resta d’Europa perden força, no són tan detonants, en haver penetrat en el clos de la poesia anglesa; com insensiblement van adaptant-se a l’accent tradicional. S’arribaria a creure que la poesia anglesa és una cosa tan acostada al concepte ideal de poesia pura, que apartar-se d’ella produeix un esquinçament dolorós com si ens separéssim simplement de la Poesia.