Versos de Cyrano/Paraula de Premi Nobel
Versos de Cyrano
Últimament les bones notes només les poso a gent del teatre. I és que els espectadors catalans -concretament els de Barcelona- estem molt ben servits amb una cartellera esplèndida, amb muntatges de primera qualitat i uns repartiments de categoria que, per unes hores, ens fan oblidar la crisi. Agost , el gran èxit de l'any passat, ha tornat al TNC amb la mateixa força. Incendis , el fenomen d'aquesta temporada, tornarà al Romea l'any que ve. Celobert , un altre antic encert de Josep Maria Pou, ja es pot gaudir al renovat Teatre Goya. I, posem-nos drets, el Cyrano de Bergerac es pot veure ara, una altra vegada, vint-i-set anys després de l'estrena de Flotats, a la Biblioteca de Catalunya. A molts que l'any 85 fregàvem l'edat de poder votar, el muntatge d'aquell Cyrano ens va sacsejar la joventut. El record és persistent i inesborrable. Ara, per admirar la producció de La Perla 29 i d'un Oriol Broggi que fa brillar tot el que toca, recomano intentar no comparar. Es tracta de seure en un espai gòtic magnífic i deixar-se endur per una de les millors peces teatrals que s'han escrit mai. L'obra d'Edmond Rostand -romàntica, dramàtica, irònica- continua sent un text perfecte. La traducció de Xavier Bru de Sala, que ja va emprar Flotats, és d'una enginyeria lingüística perfecta. Respecte a l'original, Broggi ha suprimit escenes, ha retallat versos i ha anat més al gra. L'elenc és bàsicament jove, amb poques cares de culebrons i un Pere Arquillué nassarrut que encomana la seva passió dels primers actes i la seva emoció de l'escena final. L'escenografia de Max Glaenzel és de premi. El jardí de les monges del cinquè acte, amb les boires i les penombres, és un indret ideal per morir-hi. Jo de vosaltres entraria al Telentrada abans de morir-vos de ràbia de quedar-vos sense.
Paraula de premi Nobel
En l'oceà d'aigües remogudes que és la crisi, els mitjans ens hem llançat als braços dels economistes perquè il·luminin els nostres ciutadans. En bona part dels casos -siguem justos- se'n surten a l'hora d'aclarir conceptes. Sobretot perquè en la majoritària ignorància periodística, que parlem de tot sense saber gaire de res, ens convé que els experts ens vagin interpretant cada dècima del dèficit, cada tisorada, cada baixada de la borsa i cada pujada de la prima de risc. Si podem tenir l'opinió d'un professor, millor que la d'un analista. Si podem caçar un catedràtic, millor que un professor. D'entre tots, els que comuniquen millor o els que la diuen més grossa estan fent el seu agost amb un comentari aquí i una columna allà. Res a dir-hi, més enllà de la cursa absurda de les autocites. "Jo ja ho vaig escriure fa dos anys…" N'han dit tantes, durant tant temps, que hauran endevinat algun pronòstic, ni que sigui per casualitat. El que em sembla del tot exagerat és el tractament informatiu que els mitjans conferim a un premi Nobel cada vegada que expressa una opinió. Edward Prescott, Joseph Stiglitz, Paul Krugman… Excessiva reverència a les seves paraules. Si parlen d'apocalipsi, tremola. Si escriuen corralito , compta els teus estalvis. Ser premi Nobel d'economia no és garantia de res. Robert Merton i Myron Scholes, premiats el 1997, gestionaven un fons d'inversió que va fer fallida (Long-Term Capital Manegement). Escoltem-los, llegim-los, però posem-hi distància. Com va dir a TV3 el director del CREI, Jordi Galí, quan un astrònom prediu que caurà un meteorit no influeix sobre el fet. En canvi, quan un premi Nobel parla de corralito sap perfectament que, amb les seves paraules, està possibilitant que succeeixi. No hi ha mans innocents en aquesta crisi.
