Vestit, cervell, actitud

“La moda és més que un vestit: es tracta de cervell i actitud”. Heus aquí la frase que clou els anuncis d’una moda de la qual segurament haurem de parlar bastant, la “moda musulmana” o “moda modesta”, llançada per una firma molt coneguda i que aparentment ja fa estralls al món occidental. Elegantíssimes noies que només ens mostren la cara, les mans i els peus, cobertes pel hijab, ben tapadetes. Ens ho temíem: no es tracta només d’un vestit, sinó de capteniment; ara toca ser modestes, discretes, invisibles, que ja esteu tenint massa protagonisme. Les modes són en realitat models de comportament, reflex d’una ètica, i per tant un instrument de manipulació de les persones. Estratègies que canvien de direcció i d’estil i per això mateix són encara més eficaces i alhora més perilloses. Les dones en som víctimes propiciatòries, perquè sovint estan pensades per mantenir la nostra submissió justament a partir de la nostra col·laboració entusiasta.

Aquesta nova moda no dissimula, juga amb les estratègies de sempre, des d’una ètica explícita. Rabat, fa pocs dies. Assisteixo a una taula rodona en què una analista marroquina parla de la situació de les dones al seu país. Ho fa amb ironia i s’agraeix, perquè el que diu és terrible. Segons la seva explicació, s’està implantant al Marroc una ideologia totalment misògina. Les dones són un perill, i cal tenir-les ben controlades i fora de l’àmbit públic. I per quina raó? Doncs perquè tenen una sexualitat potent i desenfrenada, que els homes no poden resistir. L’atracció que exerceixen les dones, segons diuen, és de tal naturalesa que creuen que un home i una dona no poden compartir un despatx a menys que siguin parents, mare i fill, o germans, o que estiguin casats. Altrament qualsevol catàstrofe pot ser imminent. Resultat al carrer: cada vegada més dones totalment amagades sota vels negres, en els quals ni els ulls són visibles.

Veient el que passa a bona part del món musulmà podem pensar que tenim sort, que a Occident hem superat aquesta etapa i que la nostra sexualitat ja no fa por a ningú ni necessita ser reprimida. Ben al contrari, s’exposa contínuament al cinema, a la publicitat, arreu. El cos femení ja no és pecaminós en l’ordre simbòlic; el desig sexual ha deixat de ser un estigma vergonyós per convertir-se en joc, espectacle o negoci. Ja era hora! Quin descans poder viure per fi en una cultura permissiva, que reconeix la innocència de les pulsions més elementals.

I, amb tot, una segona mirada ens revela la gran manipulació a la qual està sotmesa també entre nosaltres la sexualitat femenina, com segueix sent utilitzada per mantenir les dones en els seus papers tradicionals. Ara ja no és mitjançant la repressió, la demonització, la culpa. Ben al contrari: és per l’exaltació d’una feminitat desinhibida que s’exhibeix, que es presenta com un atot guanyador en qualsevol situació. Però que exigeix una atenció constant, la conversió activa en objectes de plaer. És a dir, una vegada més, viure en funció de la mirada aliena i disposades a la submissió.

Em direu que això és preferible a l’horror de l’enclaustrament, de la marginació, i hi estic d’acord, però és també una manera més subtil, i per tant més difícil de combatre, de mantenir-nos en el lloc de sempre, no per imposició sinó per voluntat pròpia. El neoliberalisme ha difós una actitud de submissió imperceptible i acceptada alhora: no m’hi obliga ningú, sóc jo que decideixo, l’argument que s’utilitza per defensar la prostitució o l’acceptació del control masculí en moltes noies. Nosaltres decidim, però ¿hem pensat si ho fem d’acord amb els nostres interessos? No deu ser que ens han menjat el coco, sense que en siguem conscients?

Estem enmig d’una gran ofensiva conservadora que es manifesta de moltes maneres i ja hi ha moltes tornades enrere, com la moda de l’ apego o dels alletaments a voluntat de la criatura. Formes totes elles de convèncer les dones perquè considerin que, després de tot, el seu desig correspon a la intimitat, l’abnegació, la invisibilitat. Que és molt cansat lluitar constantment en un món tan hostil i, finalment, s’està prou bé a casa!

Sabem avui que al segle XII les barcelonines eren més lliures i respectades que al segle XIV, per exemple. La igualtat no està mai aconseguida per sempre, és una feina de cada dia, i quan no avança, tendeix a retrocedir. I hi ha molts interessos al món que es beneficien de mantenir les dones sotmeses i absents de l’espai públic, acusades de totes les maldats i ben amagades, sense ser cap obstacle al poder masculí.

Més continguts de