La Veu de Catalunya (1899)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsLo títol és ja un símbol de la nostra obra. Anem a fer sentir La Veu de Catalunya, que és una harmonia formada per una gran varietat de sons, harmonia en qual unitat es fonen des de l’aspiració idealista pròpia dels esperits clarividents, fins al clam de dolor del que només se sent dels obstacles momentanis que entrebanquen les seves energies. Aspirem a ser ressò fidel del sentiment i del pensament de Catalunya, i com que en els pobles lo mateix que en los individus no es presenten en la forma de determinacions simples sinó en la de la lluita d’idees i d’afectes, de tendències i d’aspiracions, volem que els acords d’aquesta música eterna arribin als nostres lectors amb tota sa integritat i vivesa, sense desnaturalitzar-los amb mutilacions, sense treure’n amb idea preconcebuda els uns per a deixar-ne predominar uns altres. Volem que l’oreig de l’ambient lliure fecundi les intel·ligències de nostres lectors i no tancar-los dintre una atmosfera artificial d’escola o de partit. I volem això perquè desitgem per a Catalunya homes formats en l’embat de la lluita social i no utopistes, no esperits jacobins criats amb dogmatisme (sempre sobrers fora de son terreny natural), alimentats amb principis abstractes i buidats en l’encarcarament de motllos inflexibles. Mes la nostra publicació no ha de limitar-se a transmetre amb fidelitat lo ressò d’aquest concert: té també en ell el seu paper propi i el té entre els qui treballen per reivindicar la personalitat del poble català, entre els qui aspiren a tornar-li una completa autonomia. Catalunya té com totes les nacionalitats ben constituïdes una vida econòmica, interessos materials que representen lo pa de cada dia dels milers de famílies que la formen; té una vida artística, perfum de l’exquisida sensibilitat de la seva ànima nacional; una vida intel·lectual, producte de les energies de la intel·ligència; una vida política, traducció del criteri de conducta de la col·lectivitat; una vida moral i religiosa, fruit de la seva consciència dels deures d’home a home i de classe a classe i de l’home amb Déu. [...] Això és el que nosaltres, seguint les tradicions de La Veu de Catalunya [el setmanari embrió del nou diari], direm als nostres compatricis com a fórmula política actual de les reivindicacions nacionalistes de la terra catalana, però mai no ens descuidarem de repetir-los que la causa de Catalunya no és una causa exclusivament política, sinó que és la causa de la resurrecció d’un poble i tot un poble ha de seguir-la. No hi cap sota l’ombra esquifida de la bandera de partit, ni pot encongir-se en lo motllo d’una escola. L’ànima de Catalunya batega en lo cor de tots los catalans. Fer que tots la sentin i segueixin és una gran obra, i a aquesta obra dedicarem totes les nostres forces. [...]
