24/02/2011

Veus del passat

3 min

Des de fa uns dies arriben algunes notícies que indiquen que comença, després de més de tres anys, una certa recuperació: un article recent de Miguel Boyer ("Ni perezosos ni improductivos", El País , 17 de febrer) ens recorda, amb xifres, que l'economia espanyola és més sòlida del que es podia pensar i en aquest mateix diari es parla dels plans d'inversió de grans empreses a la nostra regió. Aquestes notícies, perquè són veritat, són molt necessàries, perquè l'ànim general se sol moure amb un cert retard respecte als esdeveniments: si -ajudats per la retòrica oficial- vam trigar a adonar-nos de l'extensió de la crisi, ara trigarem a veure'n els signes de millora. Potser és un bon moment per passar revista a la situació.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

"Els recursos de la naturalesa i l'enginy humà són tan fèrtils i productius ara com ho eren abans. Avui som capaços d'oferir arreu del món un bon nivell de vida -més bo que el que teníem, diguem, fa vint anys- i no trigarem a poder oferir un nivell encara més bo". Aquestes frases, escrites el 1930, han de ser la música de fons de qualsevol anàlisi raonable: continuem tenint recursos i enginy. Encara més, en tres anys hem estat capaços, per una combinació de política i de sort, d'esquivar el perill real d'una depressió; durant els pròxims mesos assistirem segurament a l'estabilització (encara que només sigui transitòria) dels mercats de deute, i abans que acabi aquest any l'eurozona s'haurà dotat de sistemes de govern (el que ara s'anomena governança) que l'aproparan al seu objectiu d'unió política. Aquests avenços són reals, sense els quals una recuperació no seria possible, i dotaran el nostre sistema econòmic de més solidesa.

Però les conseqüències han estat molt negatives, com ens recorda la mateixa veu: "Avui estem en un embolic immens perquè ens hem equivocat en la gestió d'una delicada maquinària amb un funcionament que no entenem. El resultat és que les nostres possibilitats de prosperitat poden desaparèixer durant un temps, potser durant molt de temps". És així. D'una banda, evitar la pitjor situació ha estat molt costós: els bancs centrals han posat en circulació enormes quantitats de diners, i aquesta expansió es reflectirà, tard o d'hora, en un augment de la inflació, que ja es comença a notar en països com la Xina. D'altra banda, el finançament de la bombolla immobiliària ha generat una gegantina massa de deute, i no és segur que tots els països i totes les entitats deutores (en el cas espanyol, la crisi té un origen estrictament privat) tinguin la capacitat de liquidar-lo als preus actuals. La incertesa afecta tant els creditors, que temen possibles pèrdues, com els possibles inversors, que prefereixen actius més segurs. Aquesta massa de deute pesa sobre tota l'economia: frena el cost de consum (cal estalviar per retornar el deute) i impedeix engegar projectes d'inversió (costa trobar finançament). Naturalment, de la mateixa manera que hi ha individus que no noten la crisi, també hi ha empreses que poden desenvolupar els seus plans: poc endeutades, o gens, i amb negocis en economies més pròsperes. Malauradament, malgrat que aquestes empreses existeixen, aquí encara n'hi ha poques.

Per acabar, i tot i que els dos problemes anteriors -inflació i endeutament- tinguin una solució satisfactòria, ens enfrontem, sobretot a Espanya, a un tercer problema: la bombolla immobiliària ha concentrat un gran volum de recursos, materials i humans, en un sector amb unes perspectives que s'han reduït enormement. Els recursos materials formen part de la massa de deute; els humans constitueixen el pitjor problema de la nostra economia i de la nostra societat: l'atur. S'ha d'admetre que les perspectives de reducció de l'atur no són bones: fins i tot quan l'economia es recuperi, quedarà un gran romanent per col·locar, que vindrà de la construcció. Si la recuperació triga a arribar, aquest romanent serà cada vegada més difícil de col·locar, ja que la inactivitat deteriora la persona que la pateix: les possibilitats de reciclatge són limitades (que cadascú pensi com li costaria, a la meitat de la seva trajectòria professional, canviar d'ofici) i gairebé sempre comporten grans caigudes d'ingressos. Cohorts senceres -és la denominació dels demògrafs- seran, doncs, víctimes d'aquesta crisi.

Què s'ha de fer? Abans de res, s'ha de prendre consciència de la gravetat del problema; s'ha de pensar que la recuperació trigarà molt a arribar en tots els racons de la societat, i que en alguns punts no hi arribarà sense la nostra ajuda directa. Pensant en el futur, hem d'admetre que no ens hem pres la qüestió seriosament: la nostra economia no està orientada a generar el mínim atur possible, com sí que hi estaria si de veritat ens importessin les persones. Pel que fa a les xifres de l'atur, hem de pensar que tots som una mica responsables d'haver venut als aturats un futur que no existia. "El bon rei -diu una altra veu del passat- sap utilitzar tota la seva mà d'obra en el moment adequat". No hem estat a l'altura.

stats