Via unilateral o imaginació lateral?

Via unilateral? Potser millor línia lateral. La batalla política també es guanya amb imaginació.

La desobediència serà només una conseqüència. Abans cal fer molta intendència.

És més intel·ligent jugar amb els límits que traspassar-los. Només així et mantens viu en la partida.

Dèficit democràtic profund: és una llàstima constatar que tots els debats es transformen en combats i totes les discrepàncies en enemistats.

¿Mai serem prou diferents per estimar la diferència?

La justícia poètica, igual que la poesia, va molt escassa. Només hi ha justícia ordinària, que en efecte és molt ordinària.

Democràcia espanyola? Més aviat opulència desigual. N’hi ha que tenen massa per triar. Està accedint al poder una generació que ha passat del “Nen, quin iogurt vols?” al “Nen, quin màster vols?” Tot sense esforç.

Democràcia italiana? L’ortografia italiana és lliure: cadascú posa els accents on vol. Mana la llengua parlada per damunt de la norma escrita. Una manera d’entendre la vida. L’individu i la seva circumstància passen per damunt de la llei. La ingovernabilitat estable d’Itàlia deu tenir a veure amb aquesta impossible dialèctica entre l’interès comú i el particular. On posem l’accent?

Democràcia catalana? Volem triar. No ens deixen. Com ho fem? No necessitem més herois ni màrtirs, sinó ciutadans de debò, molts i molt exigents. Falten més persones lliures, sense por. Mig milió més.

Molts catalans han tingut i tenen por de la independència, per absurd que a alguns ens pugui semblar. La por és una cosa ben real per a qui la sent. I crea monstres. És possible que el que més por els faci sigui la nostra valentia. Potser si som una mica més prudents, ells tindran menys por.

Pícnic nocturn a les portes de la presó de Puig de les Basses en suport de Dolors Bassa. Quasi no trobem lloc per obrir la taula de càmping. L’historiador Enric Pujol em diu que al final la clavarà Alexandre Deulofeu, que va predir que la independència seria el 2029. El veig optimista.

Vam creure que pel simple fet d’actuar com calia -pacíficament i democràticament- ja ho teníem guanyat. No: és tot just ara, després de la derrota, que comença tot. Ara sí que podem començar a guanyar.

És tan important parlar clar a Madrid com parlar-nos clar a nosaltres mateixos. Hem après a fer el primer, ara toca perdre del tot la por a fer el segon.

La revolta catalana, d’ara i d’abans (¿des de la Guerra dels Segadors?), ha tingut sempre dues ànimes, la social i la nacional. L’afany de progrés ha donat fruits quan les dues ànimes s’han trobat o han sumat o s’han respectat. L’ànima social ara la representen els comuns.

La batalla de Barcelona. Si jo em presentés a alcalde, diria a la gent: “No em voteu a mi per independentista, sinó perquè faré la millor Barcelona”. S’entén, oi?

Quan l’independentisme es mira el melic, acaba traient-se els ulls. La conversa útil i interessant cal tenir-la amb els no independentistes.

Nacionalista? Això ho seràs tu!

Gir cromàtic: anar més enllà del groc. ¿I si fem nostre l’arc de Sant Martí, emblema del pacifisme? Sí, la batalla política també es guanya amb imaginació... lateral.

Etiquetes

Més continguts de