Viatge per Europa. Colònia (1884)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsLlarga estona abans d’arribar a Colònia, a pesar de la pluja menuda que ens en ve, des del pont del vapor he estat mirant i contemplant aquelles dues meravelloses agulles que la primera seu del món envia a aquest cel núvol i emplujat. Domina tota la ciutat i les terres del voltant, per estar en sa part més alterosa i sobretot per ser d’estatura verament colossal. Les cases i palaus més altívols, los temples i campanars més enlairats, li arriben, amb prou feines, a la cintura. Comparada amb les catedrals que conec, que no són pas gaires, és com lo cedre entre pins, com lo Montblanc entre les muntanyes. Les línies que pugen de les socolades a combinar-se dalt en agraciats lòbuls, trifolis, fulles, flors i espigues, són innumerables, com los troncs d’un bosc d’avets dels que es veuen negrejar en eixes serres, amb los quals semblen tenir algun parentiu aquelles altes i primes pilastres i aquelles airoses cresteries que es dibuixen en los núvols. Los dos campanars, no obstant de semblar baixos a qui mira la seu de massa a prop, s’aixequen a l’altura de 159 metres; és dir, que són les agulles més altes del món. Set-cents anys han calgut per acabar aquesta meravella de l’art gòtic, que em dol no poder contemplar, si no uns quants dies, almenys unes quantes hores. La primera pedra fou posada en 1248 i la darrera en 1880, en presència de l’emperador d’Alemanya. Entrí a la caiguda del dia, i, no obstant de ser feiner, un gairebé innumerable estol de fidels estava davant l’altar major, a on lluïa, entre ciris encesos, una bonica imatge de la Verge Maria. Després de resar lo sant rosari, sis escolans, vestits amb cota vermella i garnatxa blanca, entonaren un himne religiós, devotament agenollats en la mateix tarima. [...] Altres esglésies notables té Colònia, gòtiques, com gairebé totes les d’aquella regió, en què sembla haver vingut a florir aqueix místic estil, de tots los arquitectònics lo que puja més dret de la terra al cel, lo que ajuda més a aixecar la volada de l’ànima a Déu; mes l’extraordinària bellesa i sobirana grandor de la seu les ofega totes. En l’estació de Colònia he vistes, per darrera vegada en Alemanya, germanes de la Caritat, humils i modestes i retirades en un racó de la sala d’espera, que aquí és la fonda a on los plats i els enormes vasos de cervesa es buiden de bell aire. Semblaven talment dues violetes amagades dins un romeguerar.
