Eslovènia i les majories àmplies

Encara no he vist cap dirigent polític independentista de pes dir clarament: "Ens vam precipitar"

Resulta interessant que el president Torra hagi apel·lat al cas eslovè com a exemple a seguir per Catalunya. Ho és més enllà de la polèmica suscitada pel context en què es va produir aquell procés, molt diferent del nostre perquè, entre altres coses, es va donar en el marc de la desintegració de l'URSS i, de retruc, de l’inici del trencament de la Federació Iugoslava, amb Sèrbia preparant-se per intervenir a Croàcia (per la qual cosa no va voler posar-se de ple en la secessió eslovena); i tot i així, es va produir una guerra de curta durada amb desenes de morts, que és el tema que ara ha suscitat polèmica. Però en tot cas voldria posar l’accent en un fet que sí que penso que ens hauria d’ajudar a reflexionar sobre com s’encaren les coses des d’alguns sectors de l’independentisme.

El 23 de desembre de 1990, fa 28 anys, Eslovènia va celebrar de manera unilateral un referèndum per la independència, però partint de la premissa que tot el poble pensava i volia el mateix, com es va demostrar pel fet que anés a votar el 93,2% del cens i el 88,5% votés a favor del sí. Feu el càlcul amb els dos percentatges i veureu que el 82,5% dels cens electoral va estar a favor de l’opció del sí. Als espais d’opinió de l'ARA m’he referit diverses vegades a la necessitat imperiosa d’esperar a tenir com a mínim els dos terços del cens electoral per dur a terme iniciatives que impliquin grans canvis en l’estructura política o ruptures polítiques. Es tracta, més o menys, dels percentatges que, també el 1991, es van donar en dues de les tres repúbliques bàltiques (a Lituània va ser del 79%).

La 'via catalana', fins ara, ha estat profundament temerària i condemnada al fracàs

Imagineu-vos, doncs, que prediqués ara la via eslovena només en aquest aspecte: hauria de posar el llindar no en els dos terços, sinó en més de les quatre cinquenes parts, la qual cosa seria meravellosa perquè implicaria un consens total. Però a Catalunya no és possible, ara per ara. Fem, si us plau, i més en un moment de tanta tensió, una reflexió sobre el que s’ha fet aquí i com s’ha fet. A la consulta del 9 de novembre del 2014 només va votar a favor del sí una mica menys del 30% del cens. Al referèndum de l’1 d’octubre del 2017, el sí va ser del 38% del cens. És molta gent, sens dubte, i per això hem de reconèixer que tenim un problema polític per resoldre, aquí i a Madrid, però aquestes xifres mai han estat una majoria àmplia i suficient per fer el que es va fer. Compareu, a més, aquests nostres 30% i 38% amb el 82% d’Eslovènia. I em pregunto: ¿de veritat és seriós predicar políticament la via eslovena, encara que s’obviï el preu que es va pagar allà, si no tenim en compte el tema de les majories àmplies i necessàries, per no caure tampoc en el parany de la perversitat polaritzadora i d’enfrontament inevitable del 51%?

No em queda més remei que insistir, una vegada més, que a Catalunya es va cometre un error polític majúscul i imperdonable, perquè ha tingut conseqüències nefastes fins ara i en tindrà encara més en el futur proper. I tot per tenir massa pressa, per no respectar el principi elemental de tenir majories àmplies i per convertir en mandat el que, de moment, no és més que la voluntat i aspiració d’una mica menys de la meitat de la gent catalana. Les coses no s’han de fer mai així. Implica manca del sentit comú elemental i de respecte a les persones i absència d’una estratègia pausada, pacient i seductora que, amb els anys, potser podria donar els resultats desitjats. La 'via catalana', fins ara, ha estat profundament temerària i condemnada al fracàs, segurament des que es va voler començar la casa per la teulada, preparant estructures, constitucions, consells i altres polítiques rupturistes, abans fins i tot de fer un referèndum en condicions perquè hi pogués participar tothom, els del sí i els del no. Encara que sento veus discordants, no he vist encara cap dirigent polític de pes que hagi dit clarament “Ens hem equivocat i precipitat, i per tant ho hem de plantejar de manera totalment diferent”, amb calma, "i mentrestant" (que pot ser llarg i molt llarg), "millorarem la vida de la gent a Catalunya amb bones polítiques, cercant consensos al Parlament" (que hauria de tornar a ser la casa de tothom) "i negociant amb el govern central tot el que ens pertoca de fa temps". La via eslovena, per tant, és una quimera si tenim en consideració la realitat catalana, tan diversa i plural. Deixem-nos de fantasies i apel·lacions heroiques i tornem a la crua realitat, no sigui que, com em temo, acabem perdent fins i tot el que ja teníem, encara que ens sembli poc.

Més continguts de