Una mediació és per donar garanties?

L’existència de relatories i facilitacions mediadores no serveix de res en el moment final

Quim Torra i Pedro Sánchez durant una visita del president a la Moncloa. GETTY / GETTY

Q

ualsevol persona avesada al món de la diplomàcia, de les relacions internacionals o de l'anàlisi de conflictes sap perfectament que una mediació és convenient quan dues parts són incapaces de dialogar per si soles i necessiten ajuda d'una tercera per comunicar-se millor. Això es fa, i molt habitualment, només si les dues parts estan d'acord a sol·licitar aquesta assistència i concerten el nom de qui la prestarà. Sempre de mutu acord, mai perquè ho demani només una part. Hi ha vegades, fins i tot, en què les parts estan tan distanciades que les trobades es fan en sales diferents, no a la mateixa taula, de manera que el mediador o la mediadora va d'un lloc a l'altre traslladant els missatges de cada part. Són casos excepcionals, però en ocasions ha de funcionar així, almenys durant un temps. No és, per descomptat, el cas de Catalunya, ni abans ni ara. Amb independència de si l'interlocutor et fa cas o no, aquí les parts es poden veure les cares directament; d’aquí pocs dies una delegació de la Generalitat començarà a reunir-se amb una del govern de Pedro Sánchez. Vist el rebombori sobre l'exigència d’una mediació per part d’alguns membres del Govern, especialment del president Torra, la pregunta és si realment fa falta aquesta figura en aquests moments.

Ho he intentat explicar en dues ocasions en aquestes pàgines, l’octubre del 2017, de manera preventiva, i el novembre passat, quan van arrencar les converses entre ERC i PSOE, procurant distingir els diferents rols que hi ha en un procés de mediació. No és el mateix fer una relatoria, una facilitació, uns bons oficis o donar garanties de compliment del que s’acordi. Són conceptes i figures diferents. Com que veig que al president Torra li preocupen especialment les garanties, intentaré explicar com funcionen habitualment.

Confio que ningú utilitzi aquesta oportunitat, que ha costat molt d'aconseguir, per boicotejar-la

Analitzant unes 120 negociacions que hi hagut al món sobre conflictes armats durant quasi quatre dècades –per fortuna no és el cas de Catalunya–, inclosos alguns conflictes que han quedat congelats i no resolts, veiem que quatre de cada cinc han comptat amb alguna mena de facilitació externa, perquè el tipus de conflicte i la naturalesa dels actors (guerrilles, altres estats en disputa, etc.) han merescut la presència i la intervenció de tercers, especialment d’organismes internacionals i d’un petit grup de països actius en aquest sentit. Dit això, també he d’explicar que cap d’aquestes organismes, països o persones facilitadores de les negociacions, ni els que han assumit el rol de “garants”, han pogut garantir el compliment dels acords assolits. Ni tan sols quan hi ha intervingut l'ONU –en aplicació de resolucions del Consell de Seguretat– aquest organisme ha tingut el poder per fer que els acords signats es complissin puntualment o en la seva totalitat. Això del compliment sempre depèn de les parts signants, no de terceres figures que hagin estat implicades en el procés negociador.

Deixem de banda els conflictes armats i parlem de les crisis polítiques, que és el que ens pot interessar més a Catalunya. Els casos de presència de terceres parts ja és molt menor. Fa pocs anys vaig analitzar les 85 crisis sociopolítiques més importants del món en un sexenni i el resultat va ser que només en el 13% dels casos es van gestionar positivament, incloses les d’Europa, amb mediació externa o sense; i quan hi ha hagut acords, en cap dels exemples hi ha hagut garanties en mans d’algú de fora amb capacitat de fer-les complir. De nou, depenia de la voluntat de les parts que han negociat. I aquesta constatació em porta a la darrera conclusió: com més crispació, exigència, pressa, desconfiança i acumulació de factors en la crisi, menys seguretat hi haurà que el que s'hagi acordat es pugui dur a terme algun dia. L’existència de relatories i facilitacions mediadores no serveix de res al moment final. Potser poden ser útils per mantenir vives les converses, cosa que en el nostre cas encara no és evident, però no per donar garanties.

La lliçó és ben senzilla. La millor fórmula per obtenir garanties és fer una negociació seriosa, serena, amb el temps necessari i amb possibilitats, signar els compromisos al final, fer-los públics, i que sigui la mateixa població la que en demani el compliment. També s’ha de dir, pel tipus de coses que probablement es discutiran, que potser no dependrà només de la bona voluntat de les parts signants, sinó d’altres instàncies o futurs governs. Cal no oblidar-se d’aquests punts per no caure en ingenuïtats, perquè al món hi ha molta experiència acumulada de fracassos en aquest sentit. Si realment es volen aconseguir coses, caldrà ser pacients i escoltar-se molt, i si hi ha membres dels equips negociadors amb presses excessives o amb un esperit inicial impositiu o amenaçador, poden fer fracassar les negociacions des de bon començament. Confio que ningú utilitzi aquesta oportunitat, que ha costat molt d'aconseguir, per boicotejar-la i treure'n un rèdit electoral donant la culpa a l’altre.