Vidafòbia

Pipa. Però això no és pas una pipa. És una representació d’una pipa. Per això, abans, llegim: “ Ojalá que sean todos catalanes los muertos en el accidente del avión que volaba entre Barcelona y Düsseldorf ”; “ A ver, no hagamos un drama, que en el avión iban catalanes, no personas”; “ Vale, lo voy a decir yo, pero media España está pensando que ojalá los 45 apellidos españoles sean de catalanes, vascos y panchitos”; “ No sé que me jode más, que quiten los Simpsons por la Fórmula 1 o que quiten MYHYV porque se han muerto cuatro catalufos”; “ Pues me parece fatal que no pongan #MYHYV por un accidente, no es mi culpa que sean tontos y se estrellen”; “ ¿Qué coño hace Artur Mas hablando en catalán en un momento tan delicado? ¿Es que no tienen escrúpulos tampoco en estas situaciones?” Són alguns dels missatges que es poden veure a les xarxes socials després de l’accident de l’avió Barcelona-Düsseldorf. Sí, esclar. Catalanofòbia. Però això no és una pipa.

LA PIPA REAL ÉS la vidafòbia. Aquestes persones el que expressen és por de viure. Hi ha un filet de fum de pipa per estirar. La majoria escriuen des de l’anonimat. Són un no són. A diferència de les víctimes de l’avió: amb cares, noms, cognoms, famílies, amics, feines, pobles, ciutats... Hi ha dues pipes. Hi ha dos mons dins del món. Hi ha els que creuen que tot és possible. Tot és fàcil. Tot és així. Ho poden fer tot. No només poden insultar, mentir, especular, perforar. Una frase els fa experts en ales d’avió, en periodisme, en psicologia, en tragèdies, i un altre dia seran especialistes en el cultiu de xampinyons salvatges al Pirineu. Aquest és el seu destí: ells ho són tot. Ells són tot el que volen ser encara que les coses no siguin així. És igual. Perquè la ficció té això: tot hi quadra. Els personatges, les històries, els objectes fan el que el creador vol. No hi ha lleis al planeta ficció. Però la realitat no és així.

LA REALITAT és inexplicable, confusa, estranya, esmunyedissa. La realitat no té mai sentit. La vida sempre ens fa un pam i pipa constant, etern. Ens bufeteja a galta i galta: perquè no tenim raó o perquè la tenim. També ens fa una carícia: a vegades ens la mereixem, d’altres apareix màgicament. I les persones, petites, ridícules com una formiga, sortim al carrer mentre tot ens pot xafar. Ens pot esclafar un avió, un cotxe, però també una paraula. I tanmateix sortim. I duem sempre la nostra cara. Perquè no es pot no viure. Perquè no es pot dimitir de la vida. Els herois porten la supercapa del dia a dia. Mai hi ha herois d’un dia. L’heroi professional és un heroi existencial. Surt i vola.

L’HEROI DÓNA LA CARA combatent amb monstres imaginaris i persones que s’amaguen darrere màscares i escafandres. Criatures disparant des de búnquers de vidre. Éssers llançant bumerangs des de refugis postvida. Hi ha clandestinitats letals darrere rialles. Hi ha secrets explosius embolicats de diversió. És la gran Guerra Mundial: tothom té por de viure. I es lluita, es combat. El soldat dins de la trinxera. Sent els batecs del cor. Esclata la bomba. Sols estan els que disparen, els que insulten, els que ignoren. Per això ho fan: són morts en vida. Estan sols. Sols estan els que ja no tenen les persones mortes. Sols estem els que ens ho mirem tartamuts. Som moribunds que volem viure. Tot estem sols. O no.

NO. PERQUÈ AIXÒ SÍ que és una pipa. N’hi ha que no estaran mai sols. No estan sols. No esteu sols. Quan hi ha un jo al costat d’un tu. Quan hi ha un nosaltres. Quan es conjuga un verb hi ha vida. Quan hi ha pronoms hi ha vida. Quan hi ha persones amb noms i cognoms hi ha vida. Quan hi ha identitat. Quan hi ha cares. Quan hi ha la fesomia que tiba sota la pell. Sempre que hi som hi ha vida. Abraçats a un mai més. Perquè fins i tot quan no hi ets també estem ferits de vida.

Més continguts de