Vint anys després, tornen les barraques que crèiem extingides
El barraquisme és un fenomen que va sorgir amb la Barcelona en expansió del moment de canvi del segle XIX al segle XX, i no només a Barcelona. La Catalunya de la industrialització va atreure, com un Eldorado, milers de persones vingudes de l'interior del país i sobretot del sud peninsular. A banda de la capital, altres puixants nuclis urbans com Terrassa, Sabadell i Rubí, però també Girona i Lleida, al llarg de dècades van acollir de manera desordenada una allau de treballadors per fer grans obres públiques com l'obertura de la Via Laietana i l'Exposició Internacional del 1929. S'instal·laven en condicions precàries i ho feien, parafrasejant Paco Candel, allí on la ciutat perdia el seu nom, en llocs mítics com el mariner Somorrostro.
Un segle després, superada la dictadura i el boom constructiu i turístic dels anys 60, a les portes dels Jocs Olímpics de Barcelona, un 7 de novembre del 1990 l'aleshores alcalde Pasqual Maragall enderrocava simbòlicament l'última barraca de la ciutat. En les dues dècades transcorregudes des d'aquell moment d'optimisme històric, el país ha viscut un altre període de creixement econòmic i demogràfic amb una nova onada d'immigrants, aquesta vegada extrapeninsulars, en un nombre superior al milió de persones. La seva absorció no ha estat tan traumàtica com en la centúria anterior: s'hi ha fet front amb polítiques socials. Però al capdavall, arran de la dura crisi que patim, ha acabat suposant el retorn del barraquisme. Els infrahabitatges tornen a ser una evidència que, com reconeix l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, s'ha enquistat de nou en la societat i el teixit urbà. És la cara més visible d'una misèria que presenta altres formes, com els pisos pastera, les naus industrials abandonades convertides en aixopluc improvisat o els bancs i els portals de les cases en llits encartronats. L'existència d'aquesta dura realitat ens recorda un passat que crèiem oblidat i al qual cal fer front. Per dignitat i per vergonya.
