Violència d’extrema dreta

'Violència d'extrema dreta', per Carme Colomina

ATACS. “L’odi és un verí.... i és responsable de massa crims”, deia Angela Merkel després del doble tiroteig a Hanau que va causar la mort de 9 persones en dos bars de xixa d’aquesta ciutat prop de Frankfurt. Assassinats d’extrema dreta. Intolerància convertida en violència. Però, segons els líders de la xenòfoba Alternativa per a Alemanya, aquest últim atac racista “no és terrorisme ni de dretes ni d’esquerres, és un l’acte paranoic d’un home boig”. Per a la candidata d’Els Republicans a l’alcaldia de París, la conservadora Rachida Dati, les 9 morts són “l’alt preu” que “paga” la cancellera “per l’obertura massiva de fronteres” a més d’un milió de migrants l’any 2015. La dreta radical, sempre disposada a culpar relativismes socials i culturals, s’afanyava a desviar responsabilitats, i es mostrava, com a mínim, escèptica a l’hora de valorar l’odi que engendra l’atac. Per a l’AfD, era un acte aïllat del clima social d’odi que s’ha instal·lat al país. Per a Dati, en canvi, l’atac es va convertir en l’instrument barroer per atacar les polítiques de l’actual alcaldessa de París.

ANTECEDENTS. L’editorialista de Der Spiegel, Markus Feldenkirchen, es lamentava, però, del fracàs d’Alemanya en la lluita contra l’extrema dreta i recordava la llarga llista d’assassinats d’extrema dreta que hi ha hagut al país en els últims anys: l’atac d’un ultradretà a una sinagoga de Halle, a l’est d’Alemanya; l’assassinat de Walter Lübcke, un polític local partidari de l’acollida de refugiats, mort d’un tret al cap el 2019 als afores de Kassel per un neonazi amb condemnes prèvies per delictes d’odi contra minories; o l’atac, el 2015, a l’aleshores candidata a l’alcaldia de Colònia, Henriette Reke, ferida greu a ganivetades per motius xenòfobs.

Però no es tracta, només, d’un problema alemany. Des de la massacre d’Anders Breivik a Utoya contra una trobada de les joventuts socialistes de Noruega, fins a Dylann Roof, que va matar nou persones en una església de Charleston, als Estats Units, els afusellaments de la mesquita de Christchurch a Nova Zelanda, o l’assassinat de la diputada laborista contrària al Brexit JoCox. L’odi i la intolerància de l’ultranacionalisme blanc s’ha instal·lat en aquestes societats de la incertesa.

LEGITIMACIÓ. Es tracta d’un discurs de l’odi construït sobre l’aversió a l’altre, als migrants, als musulmans, a tot aquell que la dreta radical ataca, vilipendia o menysté. És un odi que s’expressa des de la supèrbia, però també des d’una autovictimització i d’un sentiment d’amenaça. És dels qui alimenten una certa ansietat cultural i manipulen el debat identitari, dels qui creen enemics i amplifiquen obsessions, dels qui han convertit aquest odi en un motor polític i l’instrument mobilitzador que cohesiona el seu electorat, dels qui pretenen combatre els efectes disgregadors de la globalització amb sectarisme.

Per això no es pot tractar el terrorisme d’extrema dreta com una anècdota o un fenomen aïllat de la transformació que viuen la política i les societats occidentals. No es pot separar de la circulació global d’idees que connectava Breivik amb l’extrema dreta britànica, per exemple, o de les teories conspiratives de suposades invasions culturals i religioses que amenacen uns imaginaris de societats falsament homogènies. La por és el motor, però el discurs polític de l’odi és el combustible imprescindible que apuntala visions supremacistes. Fins i tot si l’ultradretà de Hanau va actuar en solitari, empès per teories conspiratives racistes, hi ha tot un discurs polític que legitima aquest odi i, en conseqüència, la violència que genera.