Visca Catalunya demoscòpica!

Si només fos qüestió de demanar-ho, Catalunya ja seria independent. El Centre d'Estudis d'Opinió ho ha certificat amb la primera enquesta segons la qual més d'un 50 per cent del catalans votarien sí en un referèndum per la sobirania. Això és una lloable majoria absoluta per a les aspiracions nacionals del país, almenys des de l'extrapolació estadística. Un somni fet realitat per la demoscòpia, l'art de deduir la voluntat del poble a través de les intencions d'uns escollits. La mateixa ciència que també aquests dies ha proporcionat una majoria encara més absoluta als catalans que volen que la selecció espanyola guanyi l'Eurocopa de futbol. I si pot ser amb gols de jugadors catalans, encara millor. Contradicció? Cap ni una. Estadística pura.

Establir percentatges és molt propi de l'etapa més racional de l'ésser humà. Les dades fredes i empíriques reconforten, atorguen la raó o donen arguments per sentir-se dins una minoria incompresa. Les fórmules matemàtiques que validen l'estadística són pilars sòlids per a la nostra autoestima o la nostra autocompassió. D'altra banda, però, els diagrames estadístics simplifiquen la realitat i converteixen la població en personatges plans, caràcters d'una sola peça i, el més sorprenent, persones amb les idees molt clares en qualsevol matèria.

Els estudis demoscòpics no només serveixen per intuir la voluntat política del poble, sinó també per treure a la llum les seves petites misèries. Com el 25 per cent d'empleats que han follat al lloc de treball, el 40 per cent de convidats que remenen els armaris del bany dels amfitrions, el 4 per cent de dones que mai porten calces o l'aclaparador 80 per cent d'emparellats que tornarien a casar-se amb la mateixa persona.

Aquest és el món que dibuixen les enquestes. Una realitat sense tabús, sense por a preguntar i encara menys a respondre. Un refugi on les persones tenen conviccions sense contradiccions i on, per fi, encara que només sobre el paper, són lliures.