Viure d’una altra manera

Visc a l’Eixample central barceloní, com tants milers de persones que tenim el privilegi d’habitar aquest tros de ciutat tan especial. El somni d’una burgesia que va voler deixar una empremta duradora en aquest racó de món, i va expressar la seva follia en roses de pedra, en tribunes com caixetes encantades, en aquestes cariàtides pacients que cada matí m’anuncien el color del dia. Un tros de ciutat per viure en la poesia, en la màgia, en l’imperi de la imaginació i la transcendència. Un autèntic regal dels nostres predecessors barcelonins.

Però fa temps que em plantejo fugir-ne, i si no ho he fet és perquè l’esforç d’un canvi em supera econòmicament i emocionalment. Per què vull marxar? Molt senzill, perquè sé i sento que viure on visc m’està matant, d’una mort lenta, sí, però segura. Surto al carrer i inconscientment deixo de respirar, per un instant, esclar; de seguida segueixo aspirant aquest aire pudent de partícules diverses, amb olor i gust de metzina. M’encantaria seure una estona arran de carrer, prendre el sol i observar els balcons retorçats, les façanes barroques, els vitralls de colors, aquest intent de luxe dels sentits. Però ¿com fer-ho, amb l’alenada que m’arriba, amb el soroll espantós d’aquest motorista que creu que té dret a empastifar l’espai sonor comú, simplement per demostrar que fa el que vol i que és molt home?

Gràcies, alcaldessa, per començar una feina que sabem difícil, la de retornar-nos un aire potable que no ens enverini a cada instant. Sabem, però, que no n’hi haurà prou amb algunes mesures dissuasives per als cotxes, ni tan sols amb algunes reduccions en els vols i els creuers. És un canvi de mentalitat de tothom el que necessitem, aprendre a viure d’una altra manera, per tal que sigui la mateixa ciutadania la que exigeixi l’eliminació de les pràctiques contaminadores, la que rebutgi els hàbits i els productes que perjudiquen i embruten. Un canvi de mentalitat que implica un gir enorme respecte de com hem viscut fins ara, de quins han estat els nostres valors, de les necessitats que ens hem creat. Només la implicació d’una gran part de la població serà capaç d’aconseguir netejar l’aire, el mar, la ciutat. Hi ha moltes resistències: a París l’alcaldessa Anne Hidalgo està tenint greus problemes per haver intentat disminuir el flux del transport privat. Hi ha interessos molt poderosos que pressionen per mantenir l’ statu quo, i només una gran empenta col·lectiva pot forçar el gir que ens cal.

Barcelona és capaç de fer-ho; gran part de la ciutadania se sent responsable d’aquesta ciutat i disposada a col·laborar en la seva millora. Ho vaig descobrir com a regidora: n’hi ha prou dient “Cal que fem tal cosa. Ajudeu-me, fem-ho junts!”, perquè moltes persones s’hi posin. Però cinquanta anys d’inducció forçosa al consum, de disseny del paradís en forma de gran magatzem, de prestigi de la velocitat, no s’esborren de cop i volta. I el canvi ha de venir de les capes altes i mitjanes, que és massa injust exigir a la classe treballadora que restringeixi el consum quan gairebé només ha accedit a un simulacre; i quan, a més, hi ha en aquest moment carències de les coses més bàsiques, començant per l’alimentació i l’habitatge.

¿Els que ja hem tingut tants vestits, tants objectes que ja no ens caben a casa, que hem canviat sovint de cotxe, comprat més menjar del que podem engolir, no podem fer aquest canvi? Em direu que això és només una petita part del problema, que són les grans empreses, les productores d’energia, les fàbriques... Sí, certament. Però comencem nosaltres per limitar el consum, els viatges en vehicles privats, tantes i tantes coses que acaben empresonant-nos. Rebutgem tot allò que se’ns ofereix en plàstic, els envasos d’un sol ús; deixem de practicar això d’usar i llançar! Coneguem el plaer de viure lleugerament, pesant poc damunt el món; retornem a la paraula austeritat, a la seva noblesa, també malmesa pels qui l’han emprat per augmentar les carències dels més humils i acumular en poques mans els recursos de tots, i aportem a la nostra vida el luxe de la bellesa, del temps lliure, de l’amistat i la conversa, del gaudi de passejar tranquil·lament per la ciutat i per aquest Eixample sortit d’un compte de fades, i de veure-hi jugar criatures sense sorolls ni perills.

Altres maneres de viure ens poden generar molta més felicitat i també molta més salut. Descobrim-les, practiquem-les; hi tenim més dret que aquells que per fer la seva fan malbé allò que és de tothom. Canviar els costums costa, ho sabem, però en una societat democràtica hi ha de poder caminar tranquil·la una velleta i jugar al carrer una criatura. Els únics drets discutibles són justament els que comporten destrucció de béns comuns, i l’aire és dels més indispensables.