Viure la meravellosa realitat del Girona no té preu
Cornellà de LlobregatNo hi ha paraules per descriure què signifiquen tardes com les d’ahir a Cornellà per a una persona que estima el Girona. Ara que la memòria és escassa i vivim temps d’immediatesa, contemplar obres d’art com la que els homes d’Eusebio van oferir és un privilegi que ens obliga a recuperar la nostra essència més romàntica. No hi ha res a la vida que iguali la sensació de perfecció que sentim els gironins des d’aquell fantàstic 4 de juny del 2017, la nit de l’ascens a Primera. I quan dic res, és res. Perquè a Montilivi tothom viu una lluna de mel permanent que ens té endollats com si fóssim un dels centrals de la línia de tres, acompanyéssim a Pere Pons al mig del camp, abracéssim a Stuani després de cada gol o donéssim un copet a l’espatlla a Bounou amb cada aturada.
I això va més enllà de guanyar, empatar o perdre. És el fet d’haver aconseguit fer del dolor més gran, aquell que no fa ni un any i mig ens deia que mai arribaríem a l’elit, la més bonica de les cicatrius. Quan la mirem, ens recorda totes i cada una de les llàgrimes que vam vessar en la recerca del somni de sentir-nos grans. Vam insistir tant que tard o d’hora el premi havia d’arribar. I ara que el tenim entre nosaltres, qualsevol s’adorm i el deixa escapar.
Diuen que les coses s’han de valorar en la seva justa mesura, i el recorregut del Girona és tan brillant que cada vegada que ens trobem a qualsevol dels seus protagonistes passejant pels carrers de la ciutat, els hem d’abraçar, donar-los les gràcies i dir-los que els estimem. Cuidem-los i gaudim de cada segon d’aquesta etapa, perquè si algun dia s’acaba, pensarem amb una rialla en triomfs com el d’ahir, on tots els gironins vam tornar a la infància durant 90 minuts.
I ens ho mereixem, què carai! Perquè hem cregut i treballat com els que més, sense plorar ni lamentar-nos malgrat tots els motius que hem tingut, que són molts i greus. A la vida, diuen que s’ha de tocar fons per aixecar el vol com mai abans. Potser és això, que vam estar tan malament que ara pretenem estar millor que ningú. De moment, després d’una temporada i un pessic de la següent, ens hem salvat sense ensurts i hem somiat amb Europa, una posició de la qual avui estem empatats gràcies a la victòria contra l’Espanyol. La nostra meravellosa realitat exigeix ser cada dia un pèl millor que l’anterior. I no hi ha diners que compensin veure com ho aconseguim.
L’orgull gironí ens fa sentir que no som inferiors a ningú. Compte, que això no vol dir ser millors que els altres. Simplement, que podem competir contra qualsevol. Des de la fam de continuar creixent i la temeritat de voler esbrinar fins a om som capaços d’arribar. Estem en el bon camí, podem presumir-ne. A més; si Cristhian Stuani, que mereix una estàtua davant de Montilivi, defensa els nostres colors és impossible tenir por.
