19/04/2012

'Vive la différence'?

3 min

Si considerem que els temes relacionats amb Europa de fet formen part de la política interior i sobretot econòmica, l'afer més proper a la política exterior que els candidats a les presidencials franceses han inclòs en la campanya electoral és la carn halal . Així es lamentava aquesta setmana Bernard Guetta, un dels grans comentaristes francesos en la matèria. Després de la segona ronda del 6 de maig, però, tot serà diferent. El pròxim president quasi no tindrà temps de desfer la maleta del seu primer viatge obligat a l'estranger (que és a Berlín i després potser a Brussel·les) i ja estarà embarcat en un vol transatlàntic cap als Estats Units. Allà el portarà una doble cita important: la reunió del G-8 a Camp David i una cimera de l'OTAN a Chicago.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El calendari està fixat des de fa temps i no té escapatòria. Aquesta obligació hauria de tenir molt de positiu, ja que brindarà al cap de l'Elisi una oportunitat d'or. Per a Hollande, un polit enarca (format a l'ENA, el centre públic de formació de funcionaris francesos) però de discreta experiència internacional, serà una entrada per la porta gran al món mundial després d'una campanya electoral en què la seva referència més llunyana ha estat la capital alemanya. Per a Sarkozy, que aquestes setmanes ha situat el seu horitzó a Frankfurt o a Madrid, significaria arribar a la cita dels més poderosos (llevat del líder xinès) amb la legitimitat confirmada.

La cimera de Chicago ha estat pensada estratègicament per Obama per anunciar, tal com va prometre, el final de la segona guerra que vol concloure durant el seu mandat: primer va ser l'Iraq, ara serà l'Afganistan. El president nord-americà voldrà capitalitzar a casa un acord per la retirada militar internacional d'aquest país l'any 2014. Sarkozy, per la seva banda, ha anunciat que els soldats francesos se n'aniran a finals del 2013. I Hollande aposta pel desembre del 2012. Les 2.000 forces de combat que França hi té desplegades encarnen un dels elements del gir estratègic que Sarkozy va fer en arribar al poder, quan va decidir una política de seguretat més pròxima als EUA. L'altre element d'aquest canvi va ser acabar amb 40 anys de recels otànics i entrar, el 2008, en l'estructura militar de l'organització sense aconseguir una veritable contrapartida, ni en forma de reforçament de la defensa europea ni de llocs de màxima responsabilitat a l'Aliança. Va trencar un gran pacte d'estat entre dreta i esquerra. "Nosaltres no ho hauríem fet així", repeteix l'assessor d'Hollande en temes de defensa, Jean-Yves Le Drian. Però també aclareix: "No ho desfarem pas".

Del calendari del seu rival, Sarkozy diu que és massa ràpid i que posa en perill l'operació de retirada. Però tant l'un com l'altre proposen una acceleració de la retirada i segur que això no agradarà als socis atlàntics a Chicago. Ara bé, molts d'ells voldrien fer el mateix, ja sigui per raons estratègiques o simplement financeres, i per tant no sembla impossible que, independentment de qui ocupi el seient francès a la reunió, es trobi una fórmula per estructurar la sortida per fases, una fórmula que podrien presentar com un bon compromís.

Com tot president francès, Sarkozy ha deixat fortes empremtes a tota la regió àrab. Criticat per la seva fàcil convivència amb els dictadors derrocats per unes primaveres que no va saber anticipar, va recuperar força crèdit gràcies a la determinació amb què va liderar la guerra contra Gaddafi i gràcies a la diplomàcia ferma contra els líders sirians. Mentre per un cantó s'obria clarament a nous actors regionals, com ara a l'emirat de Qatar, per l'altre s'allunyava de les posicions tradicionalment propalestines del gaullisme francès. Ara per al segon mandat ha anunciat que la seva prioritat serà una gran iniciativa de pau entre Israel i Palestina. Per la seva banda, Hollande, lògicament curós amb Israel, recorda que Mitterrand va ser el primer president francès que va parlar alhora de l'amistat profunda entre els dos pobles (França i Israel) i del dret dels palestins a la sobirania nacional, deixant així la porta oberta a un retorn cap a les posicions més equilibrades del passat.

Un tercer dossier en què Sarkozy ha deixat fortes traces és la total fermesa contra les aspiracions nuclears de l'Iran. Laurent Fabius, un dels noms que més circula com a ministre d'Exteriors d'un govern socialista, ja ha dit que "no es podrà afluixar la fermesa" sobre aquest afer.

Els últims cinc anys, l'acció exterior de França ha trencat tabús i ha obert camins inexplorats. En un moment de convulsions, crisis, inestabilitats i guerres hi ha espai per a polítiques diferents, però si s'ha de jutjar pel que (no) hem sentit, haurem d'esperar per veure " la différence ".

stats