Vostès tenen un problema
El dia que el president Pasqual Maragall va dir en seu parlamentària a Artur Mas, en una sessió sobre l’ensorrament del túnel del Carmel, que Convergència Democràtica de Catalunya cobrava comissions per l’adjudicació d’obra pública els escarafalls van ser majúsculs. Quanta gent d’ordre es va posar les mans al cap i es va fer l’escandalitzada mentre s’obligava Maragall a retractar-se. Els empresaris que ho explicaven en privat van desaparèixer i el silenci es va imposar. Eren els anys en què, segons sembla ara, tothom sabia que alguns fills Pujol feien negocis a l’ombra de l’administració i en què Marta Ferrusola es feia la indignada perquè interpretava l’alternança de poder amb el tripartit com una usurpació. Estirant d’una denúncia anònima i després d’anys de dilacions, la sentència del cas Palau prova l’existència de l’espoli de la institució i el seu ús com a “canonada” per al finançament il·legal de CDC. Queden moltes incògnites, malgrat tot. El silenci de Fèlix Millet és preuat i empara les seves relacions amb mecenes igual de generosos amb altres partits. L’altre silenci preuat és el de Daniel Osàcar, el tresorer lleial que fa de fusible o, com diu Joan Llinares, de parallamps. Artur Mas ha assumit les conseqüències polítiques del cas Palau, però el PDECat haurà de demostrar que no ha heretat ni els lampistes de la casa, ni les maneres de fer que han acabat amb CDC. L’artefacte de JxCat és l’embrió d’una renovació del poder imprescindible per construir un país digne dels esforços de tants.
