Si Vox aterra a Catalunya

TONI SOLER
TONI SOLER Periodista

AZNARISME. Una manera eficaç de comparar les cultures polítiques catalana i espanyola és prendre com a referència José María Aznar i l’aznarisme. Catalunya i Espanya s’assemblen, o fins i tot són el mateix, en moltes coses; en moltes altres no tant. I una d’elles és l’herència política del president de la foto de les Açores. L’aznarisme a Espanya és la dreta clàssica, mentre que a Catalunya és la ultradreta. Aquesta és una dada fonamental, i explica moltes coses. Explica el paper marginal del PP català, però també explica la dualitat de Ciutadans: un votant de Segòvia o de Granada pot pensar legítimament que Albert Rivera representa el centre, però un votant de Sant Boi o de Granollers sap que no, que Ciutadans és la dreta pura, perquè bàsicament representa la defensa de l’Espanya uniforme i la repressió de l’1 d’Octubre. Igual que Vox. Per això, Vox ha explotat a Andalusia sense prendre-li vots a Ciutadans. I, en canvi, si a Catalunya Vox es fa un forat, serà a costa del partit taronja. Inés Arrimadas es vanta de fer el mateix discurs a Sevilla i a Barcelona (tot i que dubto que gosi passejar per Catalunya en l’autocar amb la imatge de Junqueras somrient, al costat de Puigdemont i Sánchez). Si no tingués una visió tan monolítica d’Espanya, Arrimadas sabria que dir les mateixes coses en realitats polítiques diferents té els seus riscos. D’un partit de centre se n’espera que pugui fer de frontissa. I aquest paper, a Catalunya, el pot exercir molt millor el PSC, si algun dia es dona el cas, cosa que d’altra banda no sembla probable.

ULTRES. El vot dretà, xenòfob, homòfob i nacionalista (espanyol) va cap amunt. A Catalunya aquest vot només pot procedir del PP i de Ciutadans. Vox ja té una bona pista d’aterratge: tot el franquisme i el feixisme català, desaparegut durant lustres, ha trobat la seva oportunitat de ressorgir a través de l’entramat d’entitats antiindependentistes que han florit no se sap ben bé com (ni amb quins diners). Societat Civil Catalana n’és l’exemple més fefaent. I fins ara la seva expressió política ha estat Ciutadans, perquè els votants d’ultradreta hi veien, darrere d’un finíssim tel de modernitat impostada, els seus valors de sempre, que són els de l’aznarisme. Però a partir d’ara també hi ha Vox. I Vox no necessita tels ni filtres, ni donar-se-les de cosmopolita ni d’europeista per dissimular. Això pot alterar els plans de Rivera i Arrimadas, que comptaven amb Manuel Valls per centrar la seva imatge i intentar captar a Barcelona antics vots de l’anomenada sociovergència. Si hi ha acord tripartit a Andalusia, Valls es passarà els pròxims mesos marcant distàncies amb Vox. I no és la mena de campanya que ell desitja.

CENTRE. Hi ha un factor que encara podria complicar més la vida a Ciutadans: que les restes de l’espai convergent donessin forma a un nou partit que tornés a ocupar-se dels seus votants tradicionals, la major part dels quals s’han tornat sobiranistes, però ni tenen pressa ni volen saber res de la CUP. Ara mateix, aquest espai està esmicolat entre el PDECat, la Crida, JxCat, l’aventura en solitari de Ferran Mascarell i l’experiment de les primàries que impulsa Jordi Graupera. És massa d’hora per saber què o qui prevaldrà. En qualsevol cas, és un consol que l’àmbit sobiranista, tan ample i variat com és, no hagi caigut en la temptació del populisme xenòfob. A casa nostra, aquest privilegi queda reservat als defensors de l’Espanya eterna.

Toni Soler és escriptor i periodista.

Més continguts de