CRÍTICATV

Vox, la nova joguina de La Sexta

La Sexta, la cadena que més rendiment ha tret de l’exhumació de Franco i que ha desenterrat tota mena de mòmies franquistes de les seves butaques del castís barri de Salamanca perquè es barallessin amb els seus presentadors en directe, ara viu fascinada pel fenomen Vox. Som a l’etapa en què analitzen d’on pot haver sortit tant de feixista, com si fossin de nova creació i no existissin abans. Ho troben tan curiós que fins i tot fan disbarats periodístics com el que vam veure diumenge a Liarla Pardo, el programa de sobretaula de Cristina Pardo tan eclèctic com poc interessant. En un petit poble d’Andalusia buscaven com si fossin éssers paranormals els quaranta-quatre votants de Vox trucant a les portes i demanant als veïns que delatessin els seus conciutadans. La presentadora ha demanat disculpes pel despropòsit, però resulta incomprensible que, tenint en compte tota la implicació humana que necessita el procés de realització televisiva, ningú ho advertís abans de perpetrar la bestiesa persecutòria. L’exercici delata aquest joc mediàtic de convertir Vox en una curiositat social digna de ser capturada i exhibida a la televisió com un ésser insòlit.

El mateix dia, més tard, Salvados oferia Vox al natural, un retrat del votant sense ànim d’ofendre’l. Al programa el precedia l’enfrontament del partit d’extrema dreta amb Évole: va prohibir al periodista l’accés als seus actes i li va denegar les peticions d’entrevista. Évole ho ha justificat dient que és la manera com el partit treu rèdit de l’estratègia de l’enemic a batre. I té raó. Tot i que no cal dir que el victimisme de La Sexta ja és una tradició televisiva i una magnífica operació de màrqueting quan es vol enarborar la bandera del periodisme justicier. És un win-win en tota regla.

El Salvados de Vox era de nivell fàcil, més enllà de l’exercici intrèpid d’immiscir-se on han estat vetats. El retrat era un National Geographic de dalt a baix: càmera a l’espatlla i veure els de Vox campant en el seu hàbitat natural. El programa no permetia gaires filigranes analítiques més enllà de l’estampa de l’extrema dreta espanyola, clara i inequívoca, lluny dels matisos tornassolats que alguns hi volen posar al·legant que no tots els votants són feixistes. No s’hi observava cap fenomen acabat de despertar, sinó més aviat l’extrema dreta de tota la vida.

L’arrencada de Jordi Évole i Carlos Herrera parlant en català era el recurs d’impacte pour épater les fascistes. El plantejament evidencia fins a quin punt el català encara resulta un acte de provocació a Espanya. Quaranta anys de Constitució i que surtin dos periodistes a La Sexta conversant en català és fins i tot exòtic. És la prova del mal encaix que el català ha tingut no ara, sinó des de sempre al país. I d’aquelles noces, aquests confits.

El mèrit del Salvados va ser, sens dubte, fer que Carlos Herrera acabés semblant un moderat. I segurament això és part del perill de l’espectacle de Vox: que la dreta de sempre acabi semblant el centre.

Més continguts de