L’OBSERVADORA

Vuitanta anys després

La descaradura i la insolència de l’extrema dreta a Espanya coincideix amb una àmplia onada de populisme a Occident que pren formes directament del feixisme en algunes zones d’Europa. Alguns analistes parlen d’un moviment pendular caracteritzat per un retorn al nacionalisme excloent i els valors de la reacció, però a Espanya la situació s’assembla més a l’apocalipsi zombi del franquisme. Aquesta setmana es compliran vuit dècades de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, preludi de la posterior caiguda de tot el país en mans dels nacionals insurrectes. Algunes de les idees imposades pels vencedors van traspassar la consciència col·lectiva i malauradament han arribat fins avui, quan aquells que responsabilitzen el sobiranisme català d’haver despertat la fera no es pregunten per què encara està tan viva i rejovenida.

Avui Sílvia Marimon publica a l’ARA una informació exclusiva sobre com es va preparar i executar la confiscació de patrimoni de milers de persones que havien mort, estaven empresonades o havien hagut de fugir del terror dels vencedors el 1939. Les tropes franquistes, que mai van tenir cap intenció d’actuar amb magnanimitat, van executar una sanguinària repressió que incloïa espoliar, humiliar, torturar, violar, silenciar i terroritzar milions de ciutadans.

Marimon ha aconseguit una carpeta amb documents que, sota l’epígraf Relaciones de pisos remitido a la Comisión Revisora de Viviendas, consisteix en un llistat d’habitatges desocupats que s’havia confegit amb la col·laboració dels franquistes de la mateixa ciutat. Una documentació que ja estava preparada abans de l’ocupació de Barcelona. El llistat, juntament amb la Ley de Responsabilidades Políticas del 9 de febrer de 1939, va permetre sistematitzar l’espoli dels republicans, que encara avui és un tema pendent a Espanya, on tantes famílies van salvar la pell a canvi de ser llançades de manera humiliant a la misèria, el terror i el desterrament.

L’entrada de les tropes franquistes no va portar la pau sinó una llarga i negra nit que Espanya encara no ha il·luminat definitivament amb un pacte polític modern i democràtic. La restitució no ha sigut material ni tampoc ideològica, com mostra la resistència a enterrar definitivament el dictador.

En una entrevista amb Manuel Aznar el 31 de desembre de 1938, Franco anunciava els seus plans per als vençuts, als quals dividia entre “criminals empedreïts” impossibles de redimir i persones que havien estat enganyades pels seus líders i que podien penedir-se’n.

La presó i els camps de treball serien per als responsables de crims menors i la resta només podien esperar la presó i l’exili. La repressió era una empresa a llarg termini, com recorda Paul Preston a L’holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després (Editorial Base). Transcriu Preston paraules pronunciades per Franco el 19 de maig de 1939, dia en què va presidir un espectacular Desfile de la Victoria: “ No nos hagamos ilusiones: el espíritu judaico que permitía la alianza del gran capital con el marxismo, que sabe tanto de pactos con la revolución antiespañola, no se extirpa en un día, y aletea en el fondo de muchas conciencias ”. D’aquesta manera, Franco aprovava les lleis antisemites alemanyes. De la mateixa manera que mesos després, el 31 de desembre de 1939, reivindicava que les expulsions ordenades pels Reis Catòlics havien mostrat el camí als nazis. El discurs assegurava: “ Ahora comprenderéis los motivos que han llevado a distintas naciones a combatir y alejar de sus actividades a aquellas razas en que la codicia y el interés es el estigma que las caracteriza, ya que su predominio en la sociedad es causa de perturbación y peligro para el logro de su destino histórico. Nosotros, que por la gracia de Dios y la clara visión de los Reyes Católicos hace siglos nos liberamos de tan pesada carga, no podemos permanecer indiferentes ante esta nueva floración de espíritus codiciosos y egoistas, tan apegados a los bienes terrenos que con más gusto sacrifican los hijos que sus turbios intereses”.

El 26 de gener van arribar a Barcelona precedits d’un èxode multitudinari. Només dos dies abans, el 24 de gener, el govern republicà havia fugit a Girona. Vuitanta anys més tard, Espanya és un país democràtic i un pròsper membre de la Unió Europea. Però el discurs polític continua emanant rancúnia, odi i greuges inventats contra la diversitat cultural. Increïblement, les mencions a la Reconquesta no són inhabituals i les acusacions als catalans de “robar diners a Extremadura per donar-los a Catalunya” no es fan des de la ignorància sinó des de l’odi i el sectarisme més profund.

Sembla com si Espanya hagués arribat a la Contrareforma sense haver estat mai reformada, i només el poble espanyol ho pot solucionar oposant-se al retorn de la reacció a què assistim. Defensant la democràcia i el progrés.

Més continguts de