Qatar i el 'sidra'

Hauria pogut començar aquest article dient "Acabo d'arribar de Qatar i escric perquè vull reflexionar sobre la lleugeresa i la superficialitat amb què alguns dels nostres opinadors i opinadores escriuen sobre determinades qüestions", però un contratemps em va impedir marxar. Havia d'assistir al World Innovation Summit for Education (WISE), el Davos de l'educació organitzat per iniciativa de l'esposa de l'emir, Xeikha Mozah Bint Nasser al-Misned. Però és Qatar que ha arribat a Barcelona conduït pel Barça. Més enllà de la polèmica generada, arran de les meves lectures sobre el país, crec que és bo que ens fixem en certs detalls de la seva construcció.

Mirat amb els nostres ulls i esquemes mentals, que a vegades dubto que siguin els correctes, Qatar és una dictadura; en tot cas una dictadura com la Xina, per posar un exemple que molt sovint tendim a oblidar. Potser ni Qatar és una dictadura com nosaltres la imaginem ni les nostres democràcies són tan pures com volem pensar. Xeikha Mozah, una de les tres esposes de l'emir i sociòloga de formació, és una gran defensora de la democràcia, d'un islam tolerant i del paper de la dona en la societat qatariana. La Constitució no reconeix els partits polítics, és veritat, però en canvi reconeix i garanteix la llibertat d'expressió, la llibertat d'associació, el dret a un judici just i la llibertat de culte, cosa que acostumem a no citar. També garanteix un sistema de salut molt avançat i gratuït i educació primària i secundària també gratuïta per a tothom.

Fins a començament dels anys 40, Qatar era un dels països més pobres del Golf, amb una economia dependent de la pesca i de la recol·lecció de perles. Protectorat britànic, va assolir la independència l'any 1971 i avui és un dels països més rics de la zona gràcies a les seves enormes reserves de petroli i gas natural, que representen el 15% de les reserves mundials. La seva renda per càpita és la més alta del planeta; l'any 2009 era de 85.600 dòlars.

Qatar ha sabut entendre que ha de tenir una estratègia nacional clara per passar de la riquesa mineral temporal, a una altra riquesa més sostenible, que en el seu cas no pot ser altra que el seu capital humà. Ha focalitzat els esforços en la creació de coneixement amb l'objectiu de millorar la qualitat de vida de la seva gent i inculcar als seus joves la necessitat de formar-se per transformar el país en una societat de la informació avançada capaç d'enfortir el desenvolupament social de l'emirat. Per aconseguir-ho, la Fundació Qatar, dirigida per Xeikha Mozah, és el vaixell insígnia i fa de l'educació, la recerca i la ciutadania el centre de la seva preocupació i de la seva acció "per preparar el poble de Qatar per afrontar els reptes d'un món canviant i per convertir-lo en el líder de la innovació, l'educació i la recerca".

Com des de fa poc tots sabem, el logo de la Fundació Qatar és un arbre, el sidra , un arbre endèmic del país que aguanta molt bé les condicions severes del clima del desert. Tradicionalment, poetes, acadèmics i viatgers es reunien sota la seva ombra per intercanviar experiències i coneixement. Els seus fruits, fulles i flors són ingredients molt importants de la medicina tradicional i les seves arrels profundes són una àncora molt forta que connecta el coneixement més avançat amb el més tradicional. És un arbre amb tres branques, que en el cas de la Fundació representen les seves prioritats: l'educació, la recerca i l'educació per a la ciutadania. És un símbol de solidaritat i determinació que vol recordar que els objectius materials no són incompatibles amb els valors espirituals.

Qatar és un país que encara té un llarg camí per fer si vol millorar democràticament, però que té molt clar que el seu recurs natural més valuós són les persones i la construcció del seu propi relat nacional. Per això l'emir va finançar la cadena de televisió Al-Jazira, com a contrapès de la cadena americana CNN, capaç d'oferir una visió alternativa del món àrab i de la seva problemàtica; en tot cas, la seva pròpia visió.