Wikileaks, de la transparència al bon periodisme
Wikileaks és el fenomen recent que millor ha representat el canvi conceptual que significa la xarxa en el flux d'informació: una pàgina web que es dedica a difondre documents autèntics que algú vol que surtin a la llum pública i que té com a únic criteri que siguin verídics. Aquest és el gran èxit de Julian Assange: cap dels documents filtrats ha resultat fals. Gràcies a ell s'han pogut conèixer detalls escabrosos de les guerres de l'Iraq i de l'Afganistan, i les interioritats dels serveis d'informació de les ambaixades amb la filtració de desenes de milers de cables diplomàtics. En aquest últim cas, però, els documents es van fer públics sense esborrar els noms propis de les fonts, que quedaven així desprotegides, algunes fins i tot en perill de mort. Aquest punt va provocar un fort debat ètic sobre la filtració sense cap mena de selecció dels documents.
El fenomen Wikileaks també ha resituat el paper dels mitjans tradicionals. Curiosament, Assange va decidir compartir les seves informacions amb un grup de diaris perquè va entendre que era la manera d'aconseguir més notorietat. Precisament, sense voler-ho, Wikileaks va posar de manifest la necessitat de comptar amb intermediaris, els mitjans tradicionals, per poder filtrar una informació tan oceànica com la que alliberava la web d'Assange: gairebé 400.000 documents en el cas de l'Iraq, per exemple. Sense la feina del periodista, tota aquesta informació seria inaccessible i inintel·ligible.
Wikileaks afronta ara la segona aturada de la seva història per motius econòmics. El bloqueig financer a què es veu sotmès el portal li impedeix de rebre donacions i amenacen el seu futur. Tot i així, al marge de Wikileaks, és important que les grans corporacions i institucions mundials sàpiguen que a l'era d'internet i les xarxes socials guardar secrets és una missió gairebé impossible. Vivim una època de transparència, amb tots el pros i contres que això pugui representar.
