Wikileaks: el temps ho posa tot a lloc

Era el nou periodisme del segle XXI. La nova veritat. La democràcia en estat pur. I Ell era el nou messies. I al seu voltant va crear-se un corrent de simpatia sectària que no acceptava la mínima crítica. Qui dubtava d'Ell era condemnat al foc etern. Qui pensava que potser no estàvem davant del gran canvi de paradigma era qualificat de peó del poder establert. Certament va ajudar a engreixar el mite el fet que el sistema l'apartés de la circulació amb una acusació de violació tan creïble com una portada d' El Mundo sobre la llengua. Però la pregunta que calia fer-se abans i sobretot ara, quan el temps ho ha situat tot en la seva autèntica dimensió, és: ¿n'hi havia (i n'hi ha) per a tant?

Anem al principi. Què coi és Wikileaks? Un senyor roba informació secreta (no ho dic jo, va explicar-ho Ell) i la fa pública amb la coartada de la llibertat d'expressió. Feina lloable, bonica i entranyable, però aquesta informació no arriba a tothom sinó que Ell la filtra a uns quants mitjans, triats seguint un criteri encara no explicat, i algun d'aquests mitjans aprofita aquesta cessió de béns robats (encara no sabem si mitjançant relació comercial o no) per: 1. donar-nos lliçons de periodisme i 2. justificar-se en nom de la informació de qualitat. Home, amables senyors (i senyores), fa 35 anys que ens barrinen amb la (seva) autoritat moral. Parin una estoneta, voltin pel món i comprovin que tenen unes idees i un diari del segle XIX (aC).

Ai las, però resulta que el guru (és a dir, Ell) ara s'ha emprenyat amb un dels diaris (sector seriós) i diu que publicarà 250.000 documents diplomàtics però sense protegir la identitat de les fonts (tra duït vol dir que corre perill la vida de centenars de persones que fan informes en dictadures i països en conflicte). Vaja, el mite s'ha desfet com un bolado. Bon moment per recordar la pregunta: ¿n'hi havia per a tant?