TOT COSTA

Xavi i el color del futbol

Ignoro si és casual que Xavi Hernández anunciés la seva retirada com a futbolista justament en el desè aniversari del 2-6 al Bernabéu, una de les obres magnes de l’equip més deliciós que ha vist el futbol contemporani. Però sembla un gir enverinat del destí que el metrònom terrassenc digués adeu el dia després de veure el seu Barça jugar al contraatac contra el Liverpool, el qual imaginàvem com el paradigma del contraatac.

Xavi plega ara però ja fa quatre anys que enyorem la seva empremta única sobre el joc. Fins al punt que aquesta temporada ens hem il·lusionat tant amb Arthur que li hem demanat, amb només 22 anys i acabat d’aterrar, la mateixa influència i dimensió futbolística que va assolir Xavi quan s’acostava als 30.

Potser producte de la falta de peces homologables amb una manera d’entendre el futbol, potser perquè sent el joc d’una altra manera, o potser per totes dues coses alhora, el Barça de Valverde s’ha allunyat d’allò de què fa bandera l’entitat. Des de fa un cert temps, el “We color football” que es podia llegir al mosaic de dimecres ha quedat només en un eslògan buit. Perquè, per més que Valverde sostingui que el seu equip té un estil marcat, la realitat ens diu que adapta el guió de cada partit al camí que intueix millor per guanyar-lo. I ben fet que fa, però un dia porta la iniciativa i al següent -generalment, en les grans cites- es deixa dominar pel rival, per acabar superant-lo a les àrees, on ningú té l’eficàcia de Messi per marcar gols ni la de Ter Stegen per evitar-los.

No em trobareu en un debat sobre jugar bé o malament, però sí en el de no renunciar a ser protagonista dels partits, de ser valent com ho va ser el Liverpool al Camp Nou -perquè sí, tot i la dura derrota, els anglesos van fer un partit admirable- i d’identificar la pilota com a eina principal. En això, la diferència entre Xavi i Valverde és que un és un radical d’una idea -que no deu estar tan passada de moda quan tot el continent es rendeix a l’Ajax-, i l’altre, no. I ser exigent amb aquests fonaments no obsta, per descomptat, perquè celebri com qualsevol altre culer les victòries del meu equip.

Tot plegat em porta a una paradoxa: per una banda, és boníssim que el Barça no tingui urgències -de títols- que l’empenyin a precipitar-se amb Xavi fent-lo seure a la banqueta del Camp Nou abans que estigui preparat; però, alhora, començo a percebre com una urgència que ell, o algú com ell, retorni el color al futbol blaugrana. Mentre arriba aquest moment, gràcies pel gaudi, mestre.

Més continguts de