Buscaràs la bellesa / Guieu-nos cap al cel
Buscaràs la bellesa
Al Macba hi ha cua. N’hi ha tanta, en cap de setmana, que els 'skaters' de la zona han de variar la trajectòria per no atropellar ningú. Fa dies que al Museu d’Art Contemporani de Barcelona, Jaume Plensa atrau una munió de ciutadans que busquen la bellesa i la troben, amb escreix, en una exposició que sembla de butxaca. Per la grandesa de l’obra d’un artista universal, per la mida de les escultures i, sobretot, pels trenta anys de trajectòria de l’autor, potser s’hauria agraït una exposició més generosa. Més enllà del gaudi que el visitant pugui experimentar davant les diferents formes de l’art de Plensa, hi ha un factor afegit que se li ha escapat a l’autor però que influeix, d’alguna manera, a l’hora d’observar l’obra. Els vigilants de les sales, drets i actius, pateixen per complir amb l’ordre que deuen haver rebut i encomanen el seu patiment. “Detrás de la línea”, no paren de cridar davant del públic que ni tan sols ha vist res pintat a terra. Et deixen dringar el bosc de lletres que pengen del sostre, et deixen agafar un mall per picar en un gong però, en canvi, et diuen que no toquis el plateret que sona, cada dos minuts, per una gota que cau del sostre. Permeten, encara menys, acostar-te a les espectaculars cares del final de l’exposició. El visitant no sap què pot fer i què no, i davant la mirada de l’home que l’escruta tement la malifeta, passeges en tensió. Vaig pensar en una anècdota del mateix Plensa. Després d’una conferència a Iowa sobre la interactivitat de l’art, va entomar una pregunta d’una espectadora. “Per què vostè defensa que hem de poder tocar les escultures i en la seva exposició, aquí fora, a tot arreu hi diu «No toqueu»?” L’artista va estar ràpid de reflexos. “És que el museu s’ha descuidat de posar una part del rètol: «No toqueu, acaroneu»”. Al Macba també s’han descuidat dels rètols. De la primera part i de la segona. I de les bones maneres per dir les coses a qui té la vista als dits.
Guieu-nos cap al cel
A Montserrat hi ha cues. El miracle del cap de setmana és arribar-hi en cotxe. Els dies feiners hi ha molta gent i dotzenes d’autocars arrenglerats. Els guies fan l’agost amb els grups de coreans i japonesos que han envaït la muntanya. Observo com a l’esplanada un membre de seguretat li diu sense embuts a una adolescent francesa que s’aixequi de terra. S’havia estirat per descansar, perquè l’escalfés el sol i no entén què vol aquell home d’uniforme que desentona amb el paisatge. A la basílica, un rètol avisa que només s’hi pot entrar, a les hores d’ofici, si s’hi va per seguir el ritual. Un altre uniformat amb roba menys policial discrimina qui entra i qui no. Obre la barrera amb la displicència de porter de discoteca, com si et perdonés la vida. Dins de l’església, observo les càmeres –dissimulades– que ho enregistren tot. Fa vint anys no hi eren. En fa dos, tampoc. Tampoc hi havia dues persones més de seguretat que es passegen amunt i avall, entre bancs. La meditació requereix pau i no mirades ni passes inquisidores. Un minut abans de començar la missa, un altre home de negre, amb auricular a l’orella, mira els fidels d’una banda i l’altra de l’església i va repetint “No fotos, no vídeo”. Sense verb, sense empatia. Un client de primera fila que porta la desgràcia als ulls, treu el mòbil de l’anorac i, abans que el pugui desbloquejar, nota que li toquen el braç per renyar-lo. Els que volen combregar s’han d’esperar darrere d’una corda fins que el personal de la basílica els hi treu, just en aquell moment, i deixa que els fidels s’atansin el monjo que els donarà l’hòstia consagrada. Un gra massa. Entenc els límits al turistam, la por als atemptats i que calgui protegir-se de les gamberrades i del soroll. Però la sensació de vigilància permanent no és agradable. Neguiteja, destorba i posa de mal humor. ¿No havíem quedat que Déu tot ho veu i tot ho sap? Per què, aleshores, tants ulls que ens amenacen en un espai de llibertat?
