22/02/2018

Democràcia i dignitat / Chic & Elegant

3 min

Democràcia i dignitat

Amb el títol que he posat a la columna, avui segurament no estaré en el rànquing de més vistos del diari. Les paraules que pesen tenen pocs clics. Si l’article fos exactament el mateix però l’hagués titulat “Més a prop de la independència” segurament els lectors em duríeu fins al podi dels més comentats de l’ARA. Però la realitat és que per acostar-nos a Ítaca -ni que sigui amb una marxa més curta- potser cal reivindicar alguns conceptes fonamentals que ens han arrabassat. En els últims quatre mesos ens han fet anar tan enrere, en drets, en llibertats i en autoestima, que ara hem de recuperar allò que és bàsic i que, més o menys, semblava assolit. Cal governar, fer-ho aviat, fer-ho bé i recuperar les nostres institucions, els nostres pressupostos i la manera de gestionar-los. Seria bo que l’única majoria que pot fer govern al Parlament s’hi posés d’una vegada. No és moment de retrets ni de filtrar, hora a hora, les diferències. No és, tampoc, una competició a veure qui està pitjor. Entre valents i covards. Entre presó i exili. Tots els casos -duríssims- són conseqüència d’algun error de càlcul, de molta generositat personal i sobretot del despietat corró de l’Estat, que vol guanyar i vol humiliar. Potser en aquesta legislatura caldrà fer camí amb les passes ben fetes i fugir d’algunes etiquetes. El nacionalisme, per exemple. Un nacionalisme no ha fet més que encendre l’altre nacionalisme, amb més altaveus i de maneres més dràstiques. El conseller Romeva, quan anava pel món, sovint parlava de dignitat i democràcia. Feia servir aquest doble concepte a l’hora d’explicar per què tenim dret a votar, a decidir i, si així ho vol una majoria que ara encara no hi és, a poder marxar. No es tracta d’aspirar a la independència per un somni romàntic d’honor i pàtria -el nacionalisme és un terme que a Europa els fa arrufar el nas- sinó, senzillament, per democràcia i dignitat.

Chic & Elegant

Avorrit com sóc, sorrut i casolà, no soc d’anar a festes, ni a gales, ni a sopars amb gaire gent. Hi ha ocasions, però, en què no es pot dir que no. De manera que ahir a la nit em vaig trobar en una inauguració, tocada i posada, on a la invitació que vaig rebre per correu ordinari hi deia, explícitament: “Dress code: Chic & Elegant”. Quina pressió quan, arribats a una edat, d’elegància en vas escàs i allò altre que et requereixen és, segons com, una empenteta a fer el ridícul. Em vaig vestir com vaig saber, amb americana, corbata estreta i sabates enllustrades. De camí cap a l’acte, però, pensava en el “Dress code” i se m’escapava el riure de pensar que, ja posats, em podien haver dit que l’acte començava en prime time. No és nou que, en aquesta pàgina, parli d’aquesta moda d’anglicismes que han vingut per quedar-se. Als cent cinquanta anys del seu naixement: baixa, Pompeu!

Un altre exemple d’aquesta setmana: alguns clubs esportius catalans, abans de marxar a jugar la fase final de la Copa del Rei d’hoquei patins cap a Lloret de Mar, et convoquen al “media day”. Què és? Unes quantes rodes de premsa consecutives de jugadors i de l’entrenador, sovint a peu dret, per fer-ho més proper. Lògicament, l’atenció als mitjans no dura ni un dia i, fet i fet, no arriba mai ni a una hora. Però el nom s’ha popularitzat arreu, i quan a través del correu electrònic et conviden a un “media day”, tothom sap on va i gairebé ningú no qüestiona res. Si aquesta invasió gens subtil dels anglicismes encara ens crida l’atenció, els manlleus del castellà són, per contacte i per proximitat, tan freqüents i penetrants que amb prou feines ens n’adonem. Al final, potser des d’algun àmbit d’influència haurem de crear un think tank per trobar solució a aquest desgavell imparable. O admetre, com va fer Mariano Rajoy a David Cameron en una ocasió, que és “Très complicated todo esto”. Això sí que és trilinguïsme.

stats