Es busca un líder nou / La tàctica del mal menor

El diagnòstic de Cuixart és encertat, però el remei no és fàcil de trobar

Es busca un líder nou

D’un temps ençà, les reflexions que fan els presos polítics tenen un punt de serenor i de lucidesa que potser abans no els sabia veure. Després de tantes hores, dies i mesos tancats injustament, obligats a rumiar, tots han tocat de peus a terra. Bassa diu que no li agradaria que les concentracions de suport tapessin el judici. Romeva creu que la presó de tots ells servirà per mostrar la feblesa d’un projecte democràtic fallit. Junqueras avisa que les societats no poden construir res sobre la ràbia i l’odi. Forn adverteix que la unitat d’acció al Parlament, al Govern i a la llista per Barcelona és l’esperit que ens farà invencibles. Rull reconeix que per aconseguir l’objectiu no tindria sentit repetir l’estratègia utilitzada. Turull també creu que l’independentisme ha de definir i acordar un full de ruta, no per al judici en si mateix, sinó per assolir l’objectiu de centenars de milers de catalans. Sànchez és rotund quan expressa que si perdem el relat de la no-violència ho perdem tot. I Forcadell, optimista, creu que malgrat la repressió duríssima seguim tossudament alçats. L’últim a mostrar clarividència en aquest “i ara què” on som ha estat Jordi Cuixart. El president d’Òmnium Cultural ha reclamat nous lideratges en el sobiranisme. El motiu és que, segons va dir Cuixart a Catalunya Ràdio, “no es pot governar un país des de la presó o l’exili, o no només”. Té raó. Es guarda prou de dir quina és la solució, però és evident que tancats a Lledoners, o des de Waterloo, per més idees i bona intenció que s’hi posi, ni es lidera, ni es mana, ni es governa. El diagnòstic de Cuixart és encertat, però el remei no és fàcil de trobar. Mires a un costat i a l’altre i, a aquestes altures del Procés i pels anys durs que vindran, anem escassos de líders en potència. I quan n’hi ha un que s’insinua, passa com a l’acudit de l’Eugenio: “¿Que hay alguien más?”

La tàctica del mal menor

Ja fa alguns divendres, a la tertúlia d’en Basté, vaig sentir una analista que deia, de bona fe, que en aquest moment del conflicte potser el que caldria per començar a trobar una solució seria tornar als grans consensos. Els que uneixen, de debò, més del 80% de la població, deia ella. I, com a exemple de consens bàsic, Rocío Martínez-Sampere va parlar de la llengua. Sabia que amb la marrada del Procés i la repressió de l’Estat havíem fet passos enrere, però no tants. Si ara hem de tornar a conformar-nos que ens permetin l’ús social del català, al carrer i a l’administració, si el que hem blindat és la immersió lingüística, autèntic model d’èxit reconegut a Europa però blasmat a Espanya, és que hem tornat trenta anys enrere. No anhelem un nou país per conformar-nos amb un bilingüisme útil, ni amb les engrunes d’uns milions per a infraestructures que els ministres presenten com si fossin un regal... Pedro Sánchez és president perquè els partits independentistes ho van voler i, tot d’una, ho pot deixar de ser si li retiren el suport. I davant d’aquest funambulisme polític i a tres setmanes d’un judici que ho crisparà tot, per una banda filtren –com si fóssim babaus– que tindran el gest que no vegem emmanillats els presos polítics i per l’altra envien la policia a fer una ràtzia de detencions injustificada i inexplicada. Per variar, la delegada del govern a la sucursal catalana, Teresa Cunillera (“Com ho pots permetre, això?”), s’ha amagat al cau del silenci. I malgrat tot, treure els socialistes de la Moncloa no sembla una jugada intel·ligent. L’alternativa seria pitjor. El trident Casado-Rivera-Abascal té un únic pla per a Catalunya: un 155 de llarga durada. Com a mínim, si no protestem gaire, Sánchez ens deixarà ballar sardanes. Un dia a la setmana. Potser, fins i tot, hi haurà consens perquè sigui en diumenge. I encara voldran que els donem les gràcies.

Més continguts de