No demanarem perdó / I tu què saps, Pedro Sánchez?

No demanarem perdó

A la presó hi tinc un amic, dos coneguts i alguns saludats. M’han posat en una llista negra per haver escrit coses que no els agradava llegir i, per ser de l’ARA, m’han investigat els ingressos a veure si havia finançat urnes. Més enllà dels petits neguits personals sense importància, pateixo —si fa no fa— les mateixes conseqüències emocionals del 155 de tants catalans que no som protagonistes de res però que ens sentim indignats, de manera còmplice, per l’ofegament d’un Estat que no para de collar. A cada detenció, a cada regidor imputat, a cada llaç groc arrencat, a cada fotografia falsejada a la premsa, a cada notícia d’Antena 3, a cada ocasió que ens comparen amb la 'kale borroka', la tristesa és més gran. Han parlat tant d’odi que, al final, ja n’hi ha i en veiem massa exemples cada dia. Han parlat obsessivament de violència perquè, en el fons, els interessa que n’hi hagi. Tot és rebel·lió, perquè és el que necessiten que sigui. Tot és bou per bèstia grossa perquè com més ferotge sigui l’animal, més gran serà la medalla per haver-lo matat.

Tinc la sensació d’haver escrit aquesta mateixa columna moltes vegades. Anava a demanar perdó per aquesta reiteració, però no ho faré. Cal resistir a l’asfíxia, mantenir-nos ferms en les conviccions, persistir en la defensa de les llibertats i no defallir per recuperar la democràcia que havíem aconseguit. No deixarem de denunciar que la realitat que propaguen els seus altaveus potentíssims és una veritat tan distorsionada que, tot sovint, és una mentida, dirigida i fanatitzada. O sigui, propaganda.

I tu què saps, Pedro Sánchez?

Pedro Sánchez, líder del PSOE (vet aquí un oxímoron), diu en una entrevista a Onda Cero tot allò que creu que el seu públic vol sentir: CDR és violència, manca de llibertat d’expressió a Catalunya i, esclar, canya a TV3. Com que veu que el PP li recorda que si la tele pública catalana va quedar fora del 155 va ser per una petició d’última hora del PSOE, ara l’insípid Sánchez necessita desmarcar-se’n. No és casualitat, doncs, que carregui de valent contra el mitjà que els obsessiona: “TV3 es de todo menos un ejemplo de pluralidad informativa”. La pregunta immediata és dir: però tu què saps, Pedro Sánchez? Quants minuts has vist de TV3 en l’últim mig any per parlar de com s’informa, qui es convida, què es pregunta a cada programa? Qui et passa els vídeos? O els 'links' a la carta? O parles per parlar? O balbuceges, amb les ulleres d’enze posades, el que tots els altres diuen i et sumes al pim-pam-pum de la demagògia, que és fàcil i és de franc? Al contrari, disparar a l’engròs contra TV3 dona punts al sector creixent de l'“A por ellos”. Si li preguntéssim un sol detall d’aquesta manca de pluralitat, segurament hauria de tirar de l’argumentari de partit, d’aquesta gent que treballa per agafar imatges i treure-les de context, com si fessin un 'APM?' que en comptes de fer riure necessita espantar el personal. Però la gran pregunta per a Pedro Sánchez seria... ¿Durant els 7 anys de tripartit, amb Maragall i Montilla, aleshores sí que era una tele exemplar i plural? ¿Vostè sabia que els que hi treballen i fan les notícies —amb encerts i errors— són els mateixos servidors públics d’aleshores? No tinc més preguntes, senyor Sánchez.