Quim Torra de puntetes / “Los buenos y los malos”

Quim Torra de puntetes

Temps era temps, quan Jordi Pujol era molt honorable i estava en forma, anava pels pobles de Catalunya i es posava l’audiència a la butxaca en un tres i no res. Els explicava acudits d’un català que se n’anava a la Xina i quan deia que era de Premià li preguntaven si de Dalt o de Mar. Aleshores, amb el públic ja entregat al seu monòleg, els deia que la Generalitat tenia nom de companyia d’assegurances. El referent dels Seguros Generali, que tots tenim a l’inconscient, provocava les rialles. Ahir va prendre possessió com a president de la Generalitat en Quim Torra, “un vendedor de seguros, que seguro que valora el riesgo”. Aquesta va ser la frase de benvinguda que li va dedicar el portaveu Íñigo Méndez de Vigo. Després el van batejar com a titella de Puigdemont fins que van veure que, per culpa d’uns tuits i d’uns articles que ens fan caure la cara de vergonya, li podien penjar tres etiquetes més efectives: xenòfob, racista i supremacista. Quim Torra serà esclau d’unes paraules que el perseguiran tota la vida i que, sens dubte, seran un llast per eixamplar la base social de l’independentisme. Però és el president de la Generalitat. Un respecte. És l’home que ha votat la majoria del Parlament i ell, per més provisional que se senti, i per més que vulgui restituir Puigdemont, s’ho ha de creure cada matí quan es posi l’americana. L’acte de la seva presa de possessió –d’una modèstia reconcentrada, d’una austeritat protocol·lària mai vista– va ser tan fred que semblava més un càstig que una bona notícia. Més que jurar el càrrec, llegia la seva sentència condemnatòria. En els temps que corren, potser ho era. I, per tant, en aquestes hores greus se li valora la valentia de prestar-s’hi. Dit això, sembla contradictori voler “fer República” i viure la seva presidència de puntetes.

“Los buenos y los malos”

En el matí que Quim Torra prenia possessió del càrrec de president, Ciutadans va tenir una dosi doble, i carregada, de presència mediàtica de contraprogramació. Inés Arrimadas va excitar els tertulians i l’audiència d’'El món a RAC1', i Albert Rivera va tenir minuts de glòria al faristol de la Moncloa després de reunir-se amb Rajoy. En un món polític en què anem justos d’oratòria, la rapidesa de llengua d’Arrimadas i Rivera, la seva velocitat de reflexos i les vuit idees –vuit, però molt ben treballades– que exposen els fan efectius en l’argumentació i molt difícils de batre en la demagògia. Sabent que el 155 decau automàticament quan Catalunya tingui Govern, Ciutadans demana més 155. És de franc, és popular per a milions de votants i deixa Rajoy amb el cul a l'aire, com si hagués claudicat davant dels “separatistes”. Quan Rajoy diu que s'ha de “vigilar Torra”, Rivera afegeix que cal “actuar” contra el racista Torra que odia els espanyols. Reclama control absolut de les finances, uns Mossos d’Esquadra que no estiguin al servei dels colpistes i el control de TV3. Arrimadas també es va estar una llarga estona discutint sobre la tele pública amb en Basté fins que va acabar per concloure que “no pot ser que a TV3 diguin el que vulguin”. Aquesta és la raó última. Llibertat d’expressió, només, si diuen el que volem sentir. Però la novetat d’ahir, gens innocent, va ser que Rivera –que es queixa dels que volen dividir– va voler explicitar un missatge clar per als bons i per als dolents. La distinció la té clara: “Los buenos son los que respetan la ley. Los malos son los que se la saltan. Los buenos necesitan protección. Los malos tienen que saber que no les saldrá gratis”. “Los buenos i los malos”. Vuit idees –vuit– i molt simples, perquè les entengui tothom. Amb la lògica d’Epi i Blas. Quin perill.