LA BORSA O LA VIDA

Sant Jordi, quina creu / La recepta del fracàs

És oportú entretenir-se a mirar la llista dels guardonats amb la Creu de Sant Jordi

Sant Jordi, quina creu

En el país de les enveges i els llepafils, la tongada d’enguany de Creus de Sant Jordi ha tingut la dosi de polèmica habitual. Leo Messi i Núria de Gispert, per motius diferents, s’han emportat gairebé totes les fotografies i les tertúlies de ràdio. Però mentre esperem que Messi rebi la sisena Pilota d’Or amb la Creu a la solapa i que De Gispert aparqui el seu Twitter una temporada, sempre és oportú entretenir-se a mirar la llista de guardonats i veure què fa de bo la gent que no acostuma a sortir als diaris. Cal felicitar-nos que es premiïn sis persones que han fet, de la llengua catalana, un objectiu de vida. Carme Junyent, Gemma Rigau, Montserrat Úbeda, Lluís Juste de Nin, Biel Majoral i Joaquim Rafel han estat distingits, cadascun des del seu àmbit, per preservar i difondre els valors de la llengua i la literatura catalanes. Els que hem tingut la sort de fer alguna presentació a Ona Llibres sabem fins a quin punt la Montserrat Úbeda ha lluitat perquè el seu establiment sigui un refugi de llibertat i un bastió de la nostra cultura. La nostra gramàtica no seria com és sense les aportacions de Gemma Rigau. Tampoc no tindríem un diccionari del català contemporani, ambiciós i complet, sense la feina de Joaquim Rafel. Biel Majoral, conegut com a cantautor, ha explorat en la cultura popular i ha recuperat lletres de cançons mallorquines abans no desapareguessin per sempre. Fins i tot en Juste de Nin, en la vessant d’il·lustrador, va crear la Norma, la lluitadora en favor de la normalització del català. ¿La nostra és una llengua en perill d’extinció? Carme Junyent, especialista en diversitat lingüística a Catalunya i al món, s’ho preguntava fa vint anys a la 'Revista d’Igualada' i ara, dues dècades després, torna a reflexionar sobre el mateix a través d’una anàlisi científica, rigorosa, fonamentada. Tampoc amb la llengua, ni un pas enrere. Més ben dit, ni un mot enrere.

La recepta del fracàs

Pablo Casado encara és el president del Partit Popular. No ha dimitit. De moment, està acumulant experiències. El diumenge 28 d’abril, per exemple, li van convalidar un màster pel qual es va matricular fa pocs mesos, quan va agafar les regnes del partit. És el màster d’ensorrar una sigla que tenia vuit milions de vots i, tot d’una, en van passar a tenir quatre. Perdre la meitat dels escons i enterrar qualsevol possibilitat de governar durant els pròxims quatre anys, té molt mèrit. És un “valor segur”. No ho pot fer un qualsevol. S’aconsegueix, per exemple, foragitant el vot de moltes dones que es van sentir ofeses pels comentaris masclistes de l’estrafolària Cayetana Álvarez de Toledo. Però Casado no necessitava col·laboradors de luxe per ensorrar-se. Un pecat –per agafar-ne un– va ser mossegar l’ham que, hàbilment, li va plantificar Sánchez davant dels nassos. Així que va dir que exhumaria les restes de Francisco Franco del Valle de los Caídos, a aquest PP que té tota l’ombra del bigoti d’Aznar, li va faltar temps per treure la pols de la nostàlgia de l’antic règim. Casado no tan sols va picar l’esquer que el situava més enllà de la dreta, sinó que cada passa, cada gesticulació, l’igualava més als pistolers de Vox. La foto conjunta, amb Rivera i Abascal a la plaça de Colón, lluny de fragmentar la dreta, la va unir. Va semblar que tots eren el mateix i, tant per tant, arribat el dia de les urnes, uns votaven a qui podia vanar-se de no estar esquitxat per la corrupció i d’altres donaven el seu vot a qui la tenia més grossa, la bandera. Ara, a l’hora de la minsa autocrítica, i després de mesos de festejar amb Ciutadans i Vox, consideren que fragmentar la dreta va ser la recepta del fracàs. I, amb totes les penques, de cop i volta Casado apareix per dir que els de Vox són ultres, Rivera un aprofitat i que ells són l’únic partit de centre. Quan fou mort el combregaren.

Més continguts de