Els cabells de Laura Solé / El cap de Quim Torra

Els cabells de Laura Solé

Dimecres, mentre es niava la llevantada letal, vaig ser a Tarragona. Durant el matí, amb els peus ja xops per l’aiguat, vaig fer una ruta per diferents mitjans de comunicació. A prop del migdia, just al moment d’acomiadar-me, van trucar a la porta. Era una mosso d’esquadra de paisà que, després d’ensenyar la placa, va demanar les gravacions que haguessin enregistrat els seus redactors en els últims dies. No m’ho han explicat. Ho vaig veure i sentir, amb els meus pàmpols, abans de tocar el dos discretament. Tip d’aigua, vaig agafar un taxi per anar a l’altra punta de la ciutat. Allà, el director d’un diari em va explicar que, tot just el dia abans, s’hi havia presentat una mossa d’esquadra, de paisà, per demanar-los totes les imatges que haguessin fet els seus fotògrafs de la batalla campal de divendres. De moment, sense una ordre judicial, els van dir que allà no els donaven res de res. La policia deu fer la seva feina. Intentar identificar esvalotadors i violents per poder destriar el gra de la palla, per no confondre xais i llops, com s’ha fet massa a la babalà. A Tarragona, per exemple, vagi on vagi, em parlen de la Laura Solé. És la jove artista –just fa un any inaugurava una exposició de fotografia a l’Ajuntament– que pensant que filmava uns rebentaires encaputxats, va resultar que seguia uns policies de paisà que la van detenir i la van arrossegar per terra estirant-la dels cabells pel carrer Jaume I. La Laura ja porta una setmana a la presó sense saber per què. Fins no fa gaire els molestava que hi hagués banderes estelades als nostres balcons. Ara els hauria de preocupar molt més que els nostres balcons s’hagin convertit en la tribuna des de la qual, amb un telèfon mòbil, s’han enregistrat dotzenes d’agressions gratuïtes, desproporcionades i salvatges dels diferents cossos policials. El relat oficial dirà el que voldrà, però la realitat ha quedat filmada.

El cap de Quim Torra

A l’espera de l’extradició de Puigdemont, que és el gran trofeu de caça que estan ensalivant, ara toca anar per Quim Torra. La idea, mani qui mani, és la que va dir Soraya Sáenz de Santamaría, ara farà dos anys. Aleshores presumia que Rajoy havia aconseguit que ERC i JxCat ja no tinguessin líders “porque están descabezados”. L’objectiu era clar: escapçar l’independentisme. Van pensar que, amb el pas al costat d’Artur Mas, ja podien cantar les absoltes del Procés. Però ni l’exili de Puigdemont, ni la presó per a Junqueras, Sànchez o Cuixart no han aturat dos milions de persones. Ara només els queda, doncs, la presidència de la Generalitat d’un home que s’ha cregut tan poc el càrrec que no fa servir ni el despatx del president. Del 30 minuts no em va preocupar tant el seu “quins collons” com veure’l assegut a l’oficina del gestor que et fa l’IVA. No podem aigualir les nostres institucions nosaltres mateixos. L’inventari d’errors de Quim Torra és llarg i el sap tothom. Ni els seus no s’estan de criticar-lo. Tant se val que tingui un punt de coherència personal, de valentia i de romanticisme inconscient. Tothom s’atreveix amb un personatge que s’ha quedat sol. Dit això, tan irresponsable és Pedro Sánchez per no agafar-li el telèfon com absurd que, cada dia, repeteixi que Torra no ha condemnat la violència. La fonoteca el contradiu. Potser ho va fer tard i amb la boca petita, però el president l’ha condemnat en cinc ocasions. Fins i tot preventivament, abans de la sentència de la vergonya. Mai ho trobaran prou rotund, esclar. Estan buscant motius per treure’l del mig, abans de la inhabilitació del càrrec que arribarà, en el súmmum del cinisme, per no haver volgut retirar una pancarta que tan sols demanava llibertat per als presos polítics. Uns presos que, recordem-ho, es passaran més de deu anys a la presó per posar unes urnes i per intentar ordenar una manifestació pacífica.