De debò, catalans? / Caganers de l’equidistància

Amb la renúncia al premi, els directors de 'Dos Cataluñas' assenyalen els empestats

De debò, catalans?

Venen eleccions. Les que siguin. L’independentisme hi anirà dividit, amb la voluntat –a posteriori– de sumar escons per dir que són majoria. Si fos per estratègia política, per agafar l’onada bona de la llei D’Hondt, ho entendria. Si és per la petitesa dels egos, dels retrets del passat recent, per la mirada curta, és d’una mesquinesa indigna dels dos milions llargs de catalans de bona fe. No ens cal la unitat a les llistes, és veritat, però sí en l’objectiu comú: aspirar a la independència encara llunyana, fent les coses bé, pacíficament, sense excloure ningú i amb la il·lusió pel món que ve. És a dir, a la manera de Muriel Casals, que ahir va fer tres anys que vam començar a enyorar. La transversalitat que hi ha al carrer un 11 de Setembre qualsevol, on ningú es pregunta si és cupaire o pujolista, malauradament no hi és al Parlament. El Saló dels Passos Perduts és la metàfora perfecta d’un moviment que amb els lideratges escapçats –a la presó o a l’exili– ha quedat desorientat. En l’últim any i mig, però, han passat tantes coses greus que mereixerien una resposta com un sol poble, com una “muralla humana”. Hem vist com, a costa de demonitzar l’independentisme, s’ha blanquejat el franquisme. Hem vist com la fàbrica de mentides televisades les ha difós pels seus potents altaveus de propaganda. El sistemàtic “A por ellos” ha estat polític, mediàtic i judicial. S’han laminat drets, s’han criminalitzat colors i s’ha atiat la catalanofòbia. De l’odi a la repressió hi hagut un graó massa baix. Ens han dit delinqüents, nazis, terroristes i, des d’ahir, violadors. Les penes dures seran per a dotze persones concretes, la presó que han tingut i la que vindrà és només per a ells, però el judici és contra tots nosaltres, els que vam votar l’1 d’Octubre, fos quin fos el vot que fiquéssim dins l’urna. ¿De debò que davant de tot això la resposta independentista no ha de ser unitària?

Caganers de l’equidistància

Netflix va estrenar, al setembre, un documental sobre el procés. 'Dos Cataluñas', dirigit per Álvaro Longoria i Gerardo Olivares, tenia la voluntat de buscar un punt de vista neutral, periodístic, entre uns i altres. Per no pecar de res, els directors del documental buscaven l’equilibri absolut. Tant, que s’hi nota una certa obsessió per compensar el minutatge i els arguments entre independentistes i no independentistes. La situació política, social i emocional de Catalunya queda retratada a la seva manera. Res a dir. Ara, mesos després de l’estrena, van guanyar un premi a Berlín, el Cinema for Peace. El van rebre de mans de Carles Puigdemont, convidat a la gala, i l’endemà –en fred– els guanyadors van retornar el premi perquè, precisament, els l’havia lliurat el president. Els directors consideren que no s’havia respectat la seva ètica professional i “la neutralitat”, principi clau del documental. Si es van sentir utilitzats i enganyats per l’organització, han estat coherents. Amb efectes retardats, però coherents. Ara bé. El seu treball, una obra acabada i projectada, no queda tacat per quines mans els lliurin el premi. Ningú no posa en qüestió la pel·lícula perquè el president de Catalunya, protagonista principal, sigui qui els el lliuri. En aquesta renúncia, més enllà de l’ètica dels llepafils, hi ha, també, una connotació que no m’agrada. Els directors assenyalen els empestats. Els dolents de la pel·lícula. Puigdemont no era al jurat del premi. Tan sols el van convidar a lliurar el guardó. Agafar un premi de les seves mans, taca la seva carrera? Esquitxa la seva feina? Quantes lliçons de superioritat moral més hem de rebre per part dels presumptes equidistants? Per cert, al final del documental, els autors li feien un regal a Puigdemont. L’home l’anava desembolicant, amb cura. En sortia un caganer d’ell mateix. Quina paradoxa que ara, finalment, els autors hagin quedat retratats i emmerdats.

Més continguts de