23/08/2017

Una dona avorrida que llegeix

3 min
Una dona avorrida que llegeix

L’Almudena s’ha promès que mai no serà com la senyora que té al davant. No vol assemblar-s’hi però, alhora, no pot deixar de mirar-la. Veu que ha deixat la roba sobre la butaqueta verda, s’ha assegut al llit estret d’una habitació sense finestres i té un llibre sobre els genolls. Descalça, amb els peus a terra sobre la moqueta verda, té la mirada baixa i ressegueix lletres i paraules però no veu res. L’Almudena, que s’hi fixa molt, conclou que, per la manera com agafa el llibre amb les dues mans, la senyora experimenta aquella sensació que ella també coneix bé, la d’anar passant línies i no assabentar-te de gran cosa. Quan tens el cap a tres quarts de quinze, ni segueixes la trama, ni retens el nom dels personatges, ni saps qui parla en cada diàleg. La senyora, en roba interior, en la solitud de l’hotel, senzillament bada amb un llibre obert. L’Almu, una asturiana de Pola de Siero que s’ha plantat un cap de setmana a Madrid, veu molts més detalls en l’escena que té al davant. De cop i volta, se li acut una gran veritat. L’avorriment s’encomana. No només entre les persones. La pandèmia és de tan fàcil contagi que el pessimisme decora cada racó de l’estança de la dona avorrida que llegeix. El barret blau, d’una altra època, que ha deixat sobre el xifonier, tristeja. La maleta de feina, tancada, no dona vida. Més aviat la pren. És el buit fonamental de l’ànima. En el no-res no hi passa res. En un món que no ens obliga a trescar i a produir, el descans pot semblar un càstig. La intimitat, una nosa. Sense disfressa, sense ningú que ens miri, som nosaltres, la nostra pell blanca i els silencis que ens acompanyen. Per això l’Almudena, bibliotecària, vitalista i separada als seixanta, no vol ser com la protagonista que té al davant, una persona sense desitjos i amb les espatlles baixes. Ella, en canvi, es dedica a viatjar tant com pot, per plaer. Té la dèria d’obrir les cortines de les habitacions per mirar sempre a fora -i que, tal vegada, la mirin des del carrer- i de llegir només novel·les bones. Si la història li cau dels dits, reivindica el dret a saltar-se pàgines o a canviar de llibre, sense miraments. Es nega a ser la protagonista d’una cançó de Leonard Cohen o l’heroïna anònima de la Gran Depressió. Li agrada anar de museus. Si són de pintura, millor. Es deleix pels impressionistes. A qualsevol exposició que va, si pot, se’n compra el catàleg i al tren, de camí a casa -li fan por els avions-, se’l mira i se’l remira. Aquest cap de setmana s’ha escapat a Madrid per anar dissabte al Reina Sofia i diumenge al Thyssen-Bornemisza. S’ha quedat fascinada davant de la dona avorrida que llegeix, un oli de colors cinematogràfics d’Edward Hopper. Potser per la llum, per les línies netes, per l’atracció de la història o perquè s’imagina que aquesta dona podria ser la seva filla, queda palplantada davant del quadre. Una habitació tan plena per a una vida tan buida. L’Almudena, al seu davant, es fa el propòsit que a la seva edat, i encara que per circumstàncies de la vida i de l’amor hagi de viure sola fins a l’hora d’apagar el llum, mai no seria una solitària. No en el sentit de la dona del quadre Habitació d’hotel.

stats