Publicitat
Publicitat

El mòbil causa tendinitis? / Una mare mor

No es parla mai, i mereixeria un congrés propi, de fins a quin punt creixen, a les consultes dels fisioterapeutes, els problemes derivats de l’ús de les noves tecnologies

El mòbil causa tendinitis?

Jordi Évole, periodista influent, dels que creen tendència i marquen agenda gràcies al Salvados de La Sexta, va dedicar el seu primer programa del nou any a l’addicció als telèfons mòbils. En aquesta setmana prèvia al congrés mundial que fa contents hotelers, restauradors i taxistes de Barcelona, ha ressorgit el debat de fins a quin punt la dependència del telèfon intel·ligent, que gairebé tothom porta al damunt, és un mal hàbit o fins i tot arriba a ser una addicció. Per més enganxat que es pugui estar a les diferents possibilitats que t’ofereix el mòbil, la psiquiatria no ho descriu, ara com ara, ni com un trastorn ni com una patologia. Seria, potser, com fer gimnàs a totes hores: pot ser una pèrdua de temps, mai no se’n té prou, però no és una malaltia. La nomofòbia, el nom amb aires científics que s’ha donat a la reacció dels que s’han deixat el mòbil a casa, no és més que una etiqueta per descriure la ràbia per un descuit. És una murga equiparable a la que patia el nen de l’anunci quan s’oblidava, a casa, els dònuts i la cartera de l’escola.

En canvi, no es parla mai, i mereixeria un congrés propi, de fins a quin punt creixen, a les consultes dels fisioterapeutes, els problemes derivats de l’ús de les noves tecnologies. Consultar compulsivament el telèfon mòbil, escriure molts missatges, buscar la creu amb el polze (a dalt a la dreta) per tancar la sessió, comporta la sobrecàrrega del múscul extensor del dit gros, s’inflama el tendó i ja tenim una tendinitis. Per als que miren la tablet al llit, aguantant-la a pes, el dit que pateix és l’índex, però també se’ls pinça el tendó supraespinós, es contractura el trapezi i ja no parlem del dolor cervical. I els meus amics físios, contents. Problemes del Primer Món.

A l'Índia la distància entre els rics i els que no tenen res de res és molt més àmplia que al nostre entorn

Una mare mor

Apple, a partir del mes d’abril, fabricarà telèfons mòbils a l’Índia. Un cop aconseguits els avantatges fiscals negociats durant anys, s’instal·laran a l’àrea tecnològica de Bengaluru. L’objectiu confessat d’aquest moviment és, segons Tim Cook, el senyor Apple, fer una “forta inversió a la regió”. Ras i curt, el negoci rau en el fet que creixi el nombre de gent que els compri un iPhone en un país de 1.200 milions d’habitants, on la gran majoria no tenen smartphone. Les vendes de mòbils a l’Índia pugen un 17% anual, Samsung té bona part del pastís i Apple, amb el Primer Món saturat de mòbils, busca nous mercats. Però l’Índia és, i continuarà sent, un país de contrastos. La distància entre els rics i els que no tenen res de res és molt més àmplia que al nostre entorn. A través de la Fundació Vicenç Ferrer, fa anys que apadrinem una nena de la comunitat rural d’Anantapur, una zona de pobresa extrema. Ara la Chenchulakshmi, que deu rondar els 13 anys, s’escriu un parell de cartes a l’any amb la nostra filla, que en té 10. La Fundació, que funciona amb precisió i sensibilitat, ens informa periòdicament de l’evolució de la Chenchulakshmi i, de tant en tant, ens n’envia una foto. Aquesta setmana, a casa, hem rebut la carta de la Fundació que ens explica que la mare de la nena va morir, fa uns mesos, d’icterícia i febre provocada per la malària. Metges Sense Fronteres calcula que, cada any, moren de malària un milió de persones al món. Diuen que, del 2000 fins ara, les morts per malària han baixat un 50%. I fins al 2030 s’hauran reduït un 90% més. Hem fet tard. Les estadístiques no amaguen la realitat individual. Una mare mor. El dolor ens iguala. Aquí i allà. No hi ha mons de primera i de segona, en els sentiments i en les pèrdues.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT