Publicitat
Publicitat

Per què soc feminista? / No em toqueu la nena

Les inèrcies socials costen de trencar fins i tot quan ets conscient que mentre les dones no tinguin els mateixos drets que els homes només es pot ser feminista

Per què soc feminista?

A casa, ni els avis ni els pares no van ser mai feministes. Ni pensaments. Per ser justos amb els que ja no hi són, he de dir que mai no va ser ni tema. La meva mare, que va morir fa trenta anys, no va treballar mai fora de casa. La nostra família, per dir-ho ras i curt, no era cap rara avis, en aquell moment. A mi no m’ha fet mai por anar, de nit, tot sol pel carrer, ni en pàrquings poc il·luminats. Primer pensava que era el metre noranta i alguns quilos de més allò que dissuadia. Després vaig adonar-me que anava tranquil perquè soc home. Tampoc m’he sentit mai assetjat en cap feina, ni refregat en cap transport públic en hora punta. Quan he tingut la sort que m’han volgut contractar per a algun projecte laboral interessant, mai m’han preguntat si voldria tenir fills. El meu sou tampoc s’ha vist mai laminat pel meu gènere. És a dir, gairebé d’una manera inconscient, m’he valgut dels privilegis de ser home. M’he limitat a viure amb moltes menys pors i preocupacions que les dones del meu entorn. Ara visc envoltat de tres dones que m’han sabut treure el tel i m’han mostrat la realitat. La meva parella em fa un marcatge a l’home -mai més ben dit-; la meva filla, que el feminisme ja el porta de sèrie, no me’n deixa passar ni una; i la meva sogra va notar, fa cinquanta anys, el rebuig per posar-se a treballar de psicòloga. Un dia, a casa, em van preguntar si soc feminista. Vaig respondre que sí i, a part que encara es cargolen per terra, em vaig adonar que era una qüestió de principis més fàcil de pensar que d’executar. Les inèrcies socials costen de trencar fins i tot quan ets conscient que mentre les dones no tinguin els mateixos drets que els homes només es pot ser feminista. Si els homes no ens en sortim prou és -ho constato, no ho justifico- perquè ens costa renunciar als privilegis de la tradició.

Qui no faria el mateix per la seva única filla? Entendridor. M’estic fent molt dels Montull

No em toqueu la nena

La jugada estava clara. Els qui van haver de gestionar el Palau, després de l’escorcoll policial i de la confessió publicada de Fèlix Millet, sempre van saber que l’estratagema de Jordi Montull seria salvar la seva filla. Des del 2009 van entendre que ell carregaria les culpes que pertoquessin, i les que no, per tal que la Gemma, directora financera del Palau de la Música, se’n pogués rentar les mans. A la nena, ni tocar-la. Dies abans del judici, ja va transcendir que Jordi Montull havia arribat a un pacte amb la fiscalia: ell estaria disposat a confessar de quina manera el Palau era la tapadora del finançament de CDC -pagaments a canvi d’obra pública- per tal que la petició de penes de presó per a la seva filla, que és de 26 anys, fos molt més baixa. Tal dit, tal fet. En la declaració d’ahir, Jordi Montull va començar per ratificar tot el que havia declarat la seva filla a la vigília. Allò que ella no sabia res, que no tenia cap poder, que només obeïa ordres i que no s’ha quedat ni un euro del Palau de la Música. Després, disposat a carregar-s’ho tot al damunt, Jordi Montull, l’home que ho feia tot pel seu 1% de no se sap quina quantitat, va maldar per aclarir que les obres de la cuina de la casa de la nena les havia pagat ell. No era ella qui robava, tan sols “li vaig voler fer un regal”. És comprensible que un pare sobrat de butxaca li pagui les obres a una filla i que ella doni les gràcies sense preguntar res. El que tenim ganes de veure és com deu haver quedat aquesta cuina que li va costar 400.000 euros. Per més Teià que sigui, amb aquest pressupost pots reformar tota una casa i, gairebé, comprar-ne una. Amor de pare. Qui no faria el mateix per la seva única filla? Entendridor. M’estic fent molt dels Montull. Si el judici dura gaires dies més, li demanaré per anar a jugar a tenis.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT